Diumenge, 26 de juny de 2022 - Edició 1431
La República

La farsa del judici

Ara que s'ha conclòs la instrucció tothom parla del judici. Fet i fet, ja abans, tothom parlava del judici. I encara més ara que l’Audiència de Schleswig-Holstein descarta extradir Carles […]

Jordi Solà Coll 24/07/2018

Ara que s'ha conclòs la instrucció tothom parla del judici. Fet i fet, ja abans, tothom parlava del judici. I encara més ara que l’Audiència de Schleswig-Holstein descarta extradir Carles Puigdemont per delicte de rebel·lió. El judici contra els polítics catalans s'ha convertit en una sort de fat inevitable –amb extradicions o sense. No hi ha res a fer i es dóna per normal que una de les parts pugui jutjar a l'altra. Un dels símptomes d'aquesta “normalitat” són les crítiques –i anàlisis– a les corresponents interlocutòries que s'han anat succeint en el temps sobre la causa oberta contra el sobiranisme. Com si aitals documents fossin fruit d’una interpretació plausible d’uns fets (d’aquí la possibilitat de judici), quan, en realitat, els fets que s’interpreten són una construcció falsa que no va tenir mai lloc en el context del temps històric.

I és que, tal vegada, no s'ha dit prou alt i clar que –en el cas que ens ocupa–, s’estan bastint les estructures d’una causa de vencedors contra vençuts. I s’està bastint la causa a partir d’un delicte inexistent –tal com ja defensen els dictàmens de la justícia belga i alemanya, i nogensmenys, la posició de les autoritats suïsses. En realitat, en un cas de secessió política sense violència, l’obertura d’una causa és una aberració. Hi ha una il·legitimitat d’origen. L’única sortida a l’atzucac és que la Fiscalia General retiri tots els càrrecs, i l’alliberament sense condicions de tots els presos. La causa general contra Catalunya –atès que no és res més que això– ha de ser arxivada –i com a tal s’ha de denunciar.

Car no és que s'hagi prevaricat –això darrer és clar, en aquest sentit, més d'una opinió hi ha provinent de juristes de carrera destacats–, és que part de l’Estat –el poder judicial amb el vistiplau dels corresponents executius– ha decidit crear una farsa en funció d'un relat–idea inexistent. Dit altrament: un judici d'aquestes característiques representa una conculcació definitiva de l'estat de dret –prou migrat en termes generals– i, en darrer terme, el dinamita. Sense matisos. No es pot interpretar allò que no ha passat. El plet obert contra Catalunya es fonamenta en la venjança i, pitjor encara, prioritza una ideologia –la unitat de l’Estat espanyol– per sobre del concepte de justícia.

El judici és una trampa, i com a tal s’ha de denunciar –tot negant qualsevol recorregut al mateix– i, d’altra banda negant-ne el seu caràcter positivista –en el sentit que el principi que es defensa, la unitat d’Espanya, té un origen clarament iusnaturalista. Voler fer reposar l’ordre constitucional –i els drets que se’n deriven– en un concepte merament geogràfic, no tan sols demostra una argumentació insostenible des de la perspectiva de la llei, sinó que també recalca obertament aquesta dualitat entre vençuts i vencedors.

Tot el que no sigui això implica entrar en un joc on hi haurà una sentència en contra –com no pot ser altrament– i significa acceptar les seves regles i, en aquest sentit, validar de facto l’estratagema de la farsa i, en conseqüència, donar per bo el segrest de qualsevol iniciativa pertanyent a l'emancipació de Catalunya com a país.

 
Addenda

Un exemple de la “normalitat” amb què es tracta el judici és l’entrevista –feta amb tota la bona fe del món– a Joaquín Urías, i publicada a Vilaweb –data, 16 de juliol de 2018. En la peça esmentada d’aquest diari digital es parla de la causa com si aquesta s’ajustés a dret en el context d’una possible versemblança respecte als fets que –suposadament– són motiu d’aquest judici.

Però el cert –hi torno a insistir– és que la integritat del procés en si no té absolutament cap garantia, precisament, pel que apuntava abans: és un judici de vencedors contra vençuts –que fins i tot ignora la jurisprudència del Tribunal Constitucional. Un judici on els jutges del Tribunal Suprem han polititzat –i distorsionat– fins a extrems insostenibles la lletra de la llei amb l’única finalitat de mantenir al preu que sigui la unitat d’Espanya. És el poder judicial la darrera baula d’aquest procés que vol impedir com sigui la secessió de Catalunya –ja que aquesta i els seus representants no van voler pas consolidar la situació, tot i tenir-ne l’oportunitat– mitjançant condemnes exemplars. Que ningú no ho dubti, les condemnes hi seran, l’Estat no cedirà i això implica –tant de bo m’equivoqui– mantenir els presos com a ostatges amb el propòsit de frenar qualsevol futura iniciativa en relació a la independència de Catalunya.