Dilluns, 21 de setembre de 2020 - Edició 788
La República

La delicada ratlla fina

Des de la mateixa nit del 24 de maig que ressona la cançó de l’enfadós que reciten incessantment l’electe Xavier Garcia Albiol i el seu particular entorn mediàtic. Una mena […]

Miquel Estruch
Miquel Estruch 07/06/2015

Des de la mateixa nit del 24 de maig que ressona la cançó de l’enfadós que reciten incessantment l’electe Xavier Garcia Albiol i el seu particular entorn mediàtic. Una mena d’exèrcit comandat per un estat major d’opinaires a sou de la FAES i de tertulians mercenaris,  que disposa de tot un estol de gavines piulaires que xisclen per les xarxes fins al mal de cap i d’un ramat d’apòstols de bar que, entre barreja i got de vi, eleven l’estirabot i el disbarat a la categoria de teoria política.

El soroll que fan tots plegats atabala la pau dels justos i el mantra repetit diu “Hemos ganado las elecciones y solo nosotros tenemos derecho a gobernar”.  I vinga! Que si “pacto de perdedores”, que si  “fraude democràtico”, que si “estafa a la voluntad popular” i a veure qui la diu més grossa! Ningú no els treu d’aquest posicionament.

Fins i tot han gosat convocar les “masses”. De fet, aquesta setmana mateix hi ha hagut una concentració en suport al seu cap de files, que els ha congregat a toc de xiulet, i ha aconseguit aplegar uns cinc-cents incondicionals per que li fessin el gara-gara.

També han organitzat una “consulta popular” entre els seus creients per validar la tesi de la rebequeria. Sembla ser que el resultat d’unes eleccions no els és suficient, convençuts com estan que la democràcia només val si els resultat els serveix per als seus interessos. I és d’aquí d’on plora la criatura. De no voler acceptar, precisament, el joc de la democràcia.

No cauré en justificacions paternalistes i no diré allò de que no entenen què és la democràcia. I tant que ho entenen! Simplement no l’accepten perquè, en el fons i en la pell, no en són de demòcrates.  Són el què són i vénen de la tradició que vénen. És quan la democràcia els pica quan es rasquen i és quan es rasquen quan se’ls veuen les males puces.

Democràcia ve dels mots grecs demos (poble) i kratos (govern), és a dir, el govern del poble.  El poble de Badalona ha parlat i ha donat un resultat que es concreta en diverses minories incapaces per si soles de formar una majoria sense el concurs de les altres.  Aquesta és la realitat. Per tant, la voluntat del poble ens diu que parlem, que dialoguem, que ens posem d’acord en allò en què siguem capaços. El poble ens diu que és divers i que la seva voluntat també ho és. El diàleg, doncs, és obligat per conformar una majoria que sigui plural però que, al mateix temps, pugui compartir un projecte comú.

Des de la responsabilitat que toca als que sí que acceptem la submissió a la voluntat popular, farem allò que toca fer per construir per a Badalona un govern del poble que respecti la pluralitat i atengui a la voluntat de la majoria, amb respecte a la de les minories. I quina és aquesta majoria? Els números són clars i diuen que la majoria de ciutadans i ciutadanes de Badalona voten per l’esquerra. És l’esquerra, doncs, l´única majoria capaç de formar govern i és només per l’esquerra que es pot configurar un govern que legitimi la voluntat popular expressada a les urnes.

És moment de recordar el pensament d’un polític israelià d’esquerres, guardonat amb el premi Nobel de la Pau quan deia:  
 
“La Democràcia implica una divisió, una col·lecció de desacords. No és un lloc de gent similar sinó de gent diferent. El seu principi no és la igualtat de tots,  sinó la igualtat de drets per a tots aquells que són diferents i que, malgrat les seves diferències i punts de vista diversos, sigui possible conviure junts i sense violència. La democràcia és la història de la pluralitat i la tolerància, no de la victòria i de la imposició. És per això que, en democràcia no hi ha victòries, hi ha pau. I la pau és l’autèntica victòria en la vida política dels pobles.”

Però és clar, Shimon Peres era, a més de socialista, un jueu d’origen polonès. Probablement no siguin les millors credencials per que algú que no accepta la democràcia se l’escolti amb gaire atenció.  Aquests són els que voldrien imposar el govern d’una minoria uniforme, per més que sigui la minoria més votada, per damunt la majoria diversa i plural que comparteix uns valors que els altres pretenen menystenir.

D’això es tracta, doncs, de valors, de pluralitat, de compartir, de defensar el dret a la diferència i a la discrepància des del diàleg i no des de la imposició. Es tracta de respectar la voluntat popular de la majoria i no pas d’imposar la llei d’una minoria per damunt de tots els altres.

Senyors del PP, d’això se’n diu democràcia i té unes regles que es basen en el joc de les majories i les minories, del diàleg, del respecte i dels acords possibles entre els que es reconeixen diferents entre si però iguals en els drets.  D’allò seu se’n pot dir de moltes altres maneres i té unes altres regles de joc que es basen en les victòries i en les imposicions, que no accepten als diferents i que per això els voldrien limitats en els seus drets.

Aquesta és la gran diferència entre els que no són capaços de trobar acords amb ningú més que ells mateixos i els que ens sentim complaguts en la cerca d’acords amb els qui discrepem.

Aquesta és la delicada ratlla fina que separa els demòcrates dels que no ho són. Aquesta és la delicada, però precisa ratlla fina que els separa a vostès de la resta.

Relacionats