Divendres, 24 de setembre de 2021 - Edició 1156
La República

La corrupció política, el pecat capital número 8

No vaig poder parar de riure durant una bona estona. Allò que m’explicaven em va produir una “carcajada” (és que riallada no sona prou fort) que em va fer saltar […]

Gerard Sesé
Gerard Sesé 13/01/2008

No vaig poder parar de riure durant una bona estona. Allò que m’explicaven em va produir una “carcajada” (és que riallada no sona prou fort) que em va fer saltar les llàgrimes. També, tot s’ha de dir, aquells riures es contextualitzen que estava de festa amb uns amics i, segurament, l’alcohol hi va ajudar. De totes maneres l’anècdota que em van narrar la vaig trobar prou interessant com per explicar-vos-la aquí.

Com sempre, us faré una breu introducció molt “simpsoniana” de les bones temporades (aquella introducció al capítol que no tenia res a veure amb la trama, només un lligam ben surrealista). El dissabte passat vaig anar a veure Els Pastorets al Teatre La Faràndula de Sabadell. Tres bons amics meus, que formen la companyia Al Galliner, amb la qual hi vaig col•laborar fent un programa de ràdio fa un parell d’anys, hi actuaven i feien de Rovelló, Lluquet i Lucifer (els teniu a la foto). Després de les dues hores i mitja dels Pastorets de Folch i Torres, vaig comprovar com encara a Catalunya aquesta és una tradició ben viva i ben arrelada, ja que al Teatre La Faràndula de Sabadell no hi cabia ni una agulla, i mira que n’és de gran l’aforament, diria que més de 500 localitats, així a ull…!

Doncs bé, amb uns altres amics a la nit, vaig comentar que durant la tarda havia vist els Pastorets. Els meus companys de farra, que havien anat junts a classe, van començar a riure i a recordar una de les tradicions de la seva escola (diguem-ho tot va: el Montserrat de Cerdanyola del Vallès, una escola… no pas atea ni agnòstica). És tradició, es veu, que els grups més grans de l’escola facin una representació dels Pastorets per Nadal. Clar, estem parlant potser d’un grup de nens molt nombrós… per fer números rodons imaginem-nos que n’eren uns 100. Per la mentalitat juganera d’un nen, la gràcia és disfressar-se de quelcom divertit. Per tant, hi havia personatges infravalorats, com per exemple, els pastors… allò sí que era avorrit! D’altra banda, els llocs més preuats eren els personatges obscurs i dolents, els dimonis! Concretament, tothom volia ser pecat capital. Així doncs, per evitar conflictes, ja que hi havia llàgrimes per aquells nens que resignadament havien de fer de mula quedant així frustrats per no poder portar unes bones banyes (que bonica i innocent és la infantesa…!) la mestra es va començar a inventar pecats capitals…

Atenció quin fou el primer pecat capital que aquella mestra s’empescà i que ara ja forma part de la tradició dels Pastorets de l’Escola Montserrat: el meu amic era “la corrupció política” com a pecat capital número vuit. Però encara n’hi havia més…: “la corrupció econòmica”, “els dictadors”, o alguns de ben absurds com “el mal company”, pecat que feia l’altre amic: “Jo sortia tot cofoi, em plantava al mig de l’escenari i deia: ‘sóc el pecat del mal company’!”.

Desconec si el nombre de pecats s’ha ampliat en aquesta divertida llista. Però va… per què no proposem un joc? Aquells que hagin arribat fins aquí, i si us ve de gust, quins altres pecats capitals podríem afegir? El pecat del terrorisme? El pecat de la religió? El pecat del comunisme? Va que us estic provocant!