Dimarts, 7 de juliol de 2020 - Edició 712
La República

Junqueras en llibertat

29 d’octubre de 2017. Oriol Junqueras publicava un text a El Punt Avui+ amb el títol En el camí que ens queda per recórrer. Enmig dels seus paràgrafs, el vicepresident […]

DFerrerC
David Ferrer 25/05/2020

29 d’octubre de 2017. Oriol Junqueras publicava un text a El Punt Avui+ amb el títol En el camí que ens queda per recórrer. Enmig dels seus paràgrafs, el vicepresident va deixar lliscar, com aquell que no ho vol, una frase molt eloqüent, i que pot ajudar a entendre què va passar, així com la raó de ser d’aquest article: «Els propers dies haurem de prendre decisions i no sempre seran fàcils d’entendre».

Recapitulem…

Últims dies

Comencem per fixar la cronologia amb precisió. L’article de Junqueras fou escrit dos dies després de declarar-se la independència de Catalunya i d’haver estat cessat per l’executiu espanyol en virtut del 155, i cinc dies abans d’ingressar a la presó d’Estremera, juntament amb els companys de Govern que havien decidit no exiliar-se. Podem dir, per tant, que es tracta d’unes reflexions profundes del dirigent republicà mentre gaudia de les últimes alenades de llibertat.

Allà, Junqueras expressava amb rotunditat incriminatòria que «res del que puguem decidir» no es pot fer «si el govern del PP, o del PSOE, o de tots ells, no ho autoritza», atès que «estem patint un procés d’involució de l’autogovern (…) de fa anys» centrat en «la voluntat manifesta de perjudicar la societat catalana». En aquest sentit, sentenciava que els governs espanyols «mai no ens han volgut convèncer i sempre ens han volgut vèncer», sense «cap voluntat d’escoltar res més que el nostre silenci i acatament servil». Tot, deia ell, per preservar «la unitat de l’estat per sobre de tot i de tothom». Evidentment, aquesta versió de Junqueras entronca amb la idea —confirmada pels cops encara ben vius de l’1 d’octubre— d’un estat centralista i hostil, amb qui no tan sols no s’hi pot parlar, sinó que a més espera de nosaltres una obediència cega al poder central.

Acte seguit —i potser ara això sorprendrà a alguns—, el líder d’Esquerra afirmava que «el president del país és i seguirà sent Carles Puigdemont i la presidenta del Parlament és i seguirà sent Carme Forcadell», fins que el poble no decidís el contrari en unes «eleccions lliures». En aquesta línia, Junqueras va escriure una mica després, quan encara no feia dues setmanes que era a la presó —el 15 de novembre—, un text a la militància molt significatiu, que recullo al meu llibre Des de l’exili (Pòrtic, 2019) —perdoneu-me l’autoreferència— en què afirmava que «cal dir alt i clar que, en aquestes eleccions, el nostre candidat també és el president legítim, Carles Puigdemont, i el conjunt del Govern, tots i cadascun dels consellers, tant els que són a Brussel·les com els que som a la presó». És a dir, Junqueras era defensor explícit i clar de la idea de la restitució de Puigdemont i del seu govern legítim.

En canvi, el 18 de desembre, el seu discurs era ben diferent, quan manifestà al programa de ràdio de Jordi Basté que esperava que poguessin «formar govern»: «Estic segur que jo mateix, si el Parlament ho decideix, tindré l’oportunitat de presidir-lo». Què havia passat, doncs, entre el 15 de novembre i el 18 de desembre per justificar aquest canvi?

Molt fàcil: el que havia passat era un mes i escaig a la presó. I la presó, com Morgan Freeman recorda a Tim Robbins a l’obra mestra Cadena perpètua (The Shawshank Redemption, 1994), institucionalitza. En tot cas, no cal ser doctorat en psicologia per entendre que, t’agradi o no, ho acceptis o no, ser a la presó et condiciona en tot allò que fas.

Full de ruta

És urgent posar en valor les paraules de Junqueras en llibertat perquè, de fet, configuren un full de ruta amb què la majoria de l’independentisme hi podria estar d’acord. Analitzem-ho, doncs.

D’entrada, el dirigent republicà no s’està de validar el mandat de l’1 d’octubre, així com la declaració d’independència: «La República Catalana ha nascut, no amb la fortalesa que voldríem però sí amb la legitimitat de les urnes, tant per les eleccions amb més participació de la història com per un referèndum heroic». Per tant, Junqueras defensa que cal defensar la República de Catalunya i, per a fer-ho, creu que cal «teixir sòlides aliances amb tots aquells actors socials i econòmics que tenen la decidida voluntat de construir un veritable Estat al servei de la ciutadania». Aleshores, es feia seves les paraules de Dante Fachín i sentenciava que «necessitem una estratègia compartida» per a defensar-la.

Sincerament, no se m’acut pensar en cap independentista que no li faria feliç que Puigdemont i Junqueras parlessin i posessin en comú, primer de tot, que els ha separat fins fer que el retret soterrat marqui l’agenda de la República incipient. Sempre he defensat que la gran llàstima és no poder tancar-los als dos un cap de setmanaa base de pà amb tomàquet i embotit en una masia. Dissortadament, això no és possible, i cal recórrer a intermediaris. Com és lògic, però, els intermediaris, per definició, no negocien les consignes i les postures de partida que els seus líders els dicten. Per això cal trobar la manera que Puigdemont i Junqueras es comuniquin a fons i revalidin l’estratègia de l’independentisme, atès que ha quedat a bastament palès que, si qualsevol ha intentat fer petit l’altre no se n’ha sortit ni se’n sortirà. Hi calem tots.

Avui dia, si una cosa hem après del Covid-19 és que les eines digitals hi són per a a quedar-se. En efecte, hem sortit a marxes forçades de la infantesa digital, per entrar a la maduresa. Que hi recorrin, si us plau. M’atreveixo a afirmar que no hi ha cap independentista a qui no faci feliç la idea que Junqueras i Puigdemont parlin, s’entenguin, i es posin d’acord. El país s’ho val.

Per tant, tornem enrere a aquell 29 d’octubre, i recuperem el discurs del nostre Oriol. Volem Junqueras en llibertat.

 

David Ferrer (@DFerrerC)

* Els destacats en negreta són tots meus.

Relacionats