La jornada del cap de setmana passat, no només ha servit per deixar enrere la innecessària obsessió per veure si en Messi seria capaç de superar un rècord que estava més que cantat des de molt abans de no anar convocat contra l'Alavés i de perdre's els primers seixanta minuts contra el Benfica, sinó que també ha significat la vuitena victòria consecutiva en vuit desplaçaments de lliga. Quaranta tres punts sobre quaranta cinc possibles deixant el llistó del millor començament de la història de la lliga en catorze victòries i un empat. Un llistó difícilment superable quantitativament i pràcticament impossible de superar qualitativament un cop vista una altra primera mitja hora de joc excelsa similar a la que ja vam gaudir, entre d’altres, a l’anterior desplaçament al camp del Llevant. Rècords i bon joc que esperem serveixin per calmar el neguit d'aquesta incorregible legió de caspa nunyista sossis tribunerus incapaços de gaudir del bon joc culer i desitjosos de veure el Messi a la banqueta abans que corri el risc d'una lesió. Com si el risc de lesió no anés implícit amb la pràctica del futbol, i com si en Messi no hagués nascut per jugar-hi o no s'hagués guanyat el dret de jugar-ho tot considerant la seva superior intel·ligència futbolística gestionant el risc i els esforços, i limitant-se a marcar els gols de dos en dos quan podria fer-ho perfectament de quatre en quatre o de cinc en cinc. I no exagero.
Bon joc, rècords i victòries que provoquen l’admiració gairebé generalitzada de tot l’univers futbolístic mundial que sap valorar com cal l’exquisit futbol culer i no discuteix la superioritat tècnica i golejadora de Leo Messi, que ja comença a ser considerat com el millor jugador de la història. L’admiració no és unànime gràcies a l’existència d’aquesta fauna infecta que respon al nom de brunete mediàtica espanyolista o senzillament caverna i la seva guàrdia pretoriana coneguda com a Central Lechera Florentiniana, que no han paït els èxits blaugranes i que les successives exhibicions d’en Messi els treuen de polleguera fins l’extrem de protagonitzar esperpèntics espectacles intentant minimitzar i menystenir els èxits de Leo i el Barça. Campanyes absurdes sobre misteriosos recordmans golejadors de la selva africana o sobre la pilota d’or. Que si Casillas, que si Cristiano, que si Iniesta, i sempre amb l’obsessió per evitar el que és inevitable: Messi guanyarà la quarta consecutiva. Campanyes sobre els arbitratges que pateix el Madrid, com si no sabéssim que el Madrid no rep ni expulsions ni penals, quan és un dels equips més violents. Un Madrid que practica el bullyng permanent i sistemàtic contra els equips arbitrals sense rebre la més mínima sanció just en una temporada on diversos entrenadors han rebut severes sancions per comportaments molt més moderats. Sort en tenim de la tele que ens mostra cada setmana a jugadors com Pepe o Alonso gaudir de butlla arbitral o jugadors com Ramos demanant que els àrbitres s’equivoquin a favor del Madrid i fent-se la víctima de rebre escopinades quan és ell qui comença les hostilitats. Ramos, del que avui hem sabut que publicarà un llibre. Un llibre, diuen, que serà editat en paper bíblia. Si algun seguidor merengue té la temptació de comprar-lo, com a mínim que si pugui eixugar el cul.
Mentre els bons culers estem immersos en la més absoluta felicitat, l’auto-qualificat com a hooligan merengue (quienes me conocen saben que soy un hooligan madridista) i ministre d’educació, José Ignacio Wert, es despenjava, amb nocturnitat i traïdoria, amb un projecte de llei que pretén liquidar el sistema educatiu català en general i la immersió lingüística en particular. Un projecte de llei que ens transporta al franquisme més tronat, que creiem feliçment superat, dels estrafolaris ministres d’educació com els Julio Rodríguez o el Cruz Martínez Entresuelas. El Wert, encara que ho sembli, no va per lliure. És un dels ideòlegs de la FAES (FAlange ESpanyola, recordin), aquesta sinistra fundació generosament finançada amb diner públic i que dirigida pel constitucionalista que no va votar la constitució, l’ex president Aznar, és l’encarregada de dissenyar i reconduir la recentralització i l’espanyolització més radical. Un perillós i il·luminat Aznar que té l’encàrrec diví de liderar la humanitat i reconquerir la península ibèrica com si del Cid Campeador o del Quijote es tractés. Llegint un paràgraf de les seves memòries es podria concloure que està com una fucking cabra boja. “La primera vez que supe que no era un ser humano corriente, lo recuerdo bien, fue cuando ETA voló mi coche conmigo dentro. Salí de allí, envuelto en llamas, y pensé: ¿cómo es posible que haya sobrevivido? Nadie se lo explicaba. Los médicos no encontraban una respuesta, tampoco mi personal de seguridad. A todo el mundo le pareció… milagroso. Esa noche soñé con Dios. Era una luz, no tenía rostro, pero sí voz. Me iluminó con su haz y me dijo: “Jose Mari, si te he salvado es porque te necesito vivo para que lideres a la humanidad”. Me dijo un par de cosas más, pero son personales. Aquella experiencia me cambió, por supuesto. Desde entonces soy mucho más humilde.” . . .
La bel·ligerant resposta post electoral del nucli dur de l’espanyolisme amb la presentació d’aquest projecte de llei i altres iniciatives encaminades a reduir el poder català a la més mínima expressió, no deixen cap mena de dubte de que, finalment, han fet la lectura correcte dels resultats electorals. El creixement del sobiranisme és irreversible i, fins i tot, aquells catalans més moderats i partidaris de refer ponts, no tindran més remei que apuntar-se el carro davant les perspectives de veure Catalunya convertida en un solar i sotmesa a la prepotència de l’Espanya depredadora del conglomerat PPSOE. Cada vegada més PP i menys PSOE.
El procés espanyolitzador pot ser angoixant i imparable. Caldrà agafar-s’ho en calma, filosofia i no perdre els nervis. La cosa no va de broma i caldrà ser intel·ligents. De situacions més difícils ens n’hem sortit. Encara no perdo l’esperança de veure com en Wert, no només faci marxa enrere, sinó que com a toro bravo que diu sentir-se davant el càstig, el puguem veure deixat per l’arrastre després de patir puntilla i descabello.
Catalunya a la corda fluixa, però Espanya també. A Europa ho saben. Avui mateix Espanya s’ha autoexclòs de la patent única europea perquè la norma no té en compte l’idioma espanyol. Només en anglès, francès i alemany.
Igual que l’himne de la Champions que també és en anglès, francès i alemany.
Que vagin prenent nota.
