Queda lluny el juny de 2007, quan vaig publicar aquesta entrada al meu bloc; molt lluny. Acabàvem de fer eleccions municipals i ja se sentia de fons la remor dels timbals de guerra del PP avisant de la seva imminent ofensiva. El PSC començava a mostrar els primers símptomes, encara incipients, del seu declivi. Per la seva banda, CiU vivia una llarga i feixuga travessia del desert, mentre que ERC intentava surar enmig del naufragi provocat per les tempestes internes i el temporal mediàtic del tripartit. El desencant i la preocupació estaven al carrer i prenien cos en forma de manifest ciutadà. Tal era aquell estiu del 2007 que ara ens sembla remot, gairebé prehistòric, en termes polítics.
A aquell estiu em remunto per posar en valor l’ inici d’un diàleg entre l’Oriol Lladó i jo mateix que, partint del meu desafiament, la seva resposta i el meu repicó, es va anar fent, de mica en mica, més fluït i més harmònic.
A l’octubre del 2009 vaig accedir a la presidència local d’ERC amb el projecte d’obrir el partit i oferir-lo com a eina d’acció política a totes aquelles persones amb qui compartíem segment ideològic. Persones com l’Oriol, entre tants d’altres.
Un breu i lamentable parèntesi, que el març del 2010 em posava davant d’un mirall, per trencar-se en mil bocins aquell mateix juliol, va estroncar bruscament aquell projecte i va deixar la nostra organització en una situació molt delicada internament i desacreditada a nivell d’imatge externa a poc menys d’un any de les noves eleccions. A més, en l’àmbit nacional, el partit acabava de sofrir noves escissions, les batusses eren a l’aire lliure i vèiem com el suport del nostre electorat entrava en caiguda lliure. Van ser moments realment difícils.
És en aquest context advers, complicat i poc falaguer que vaig tornar a posar damunt la taula el meu compromís d’obertura del partit. I va ser en aquell context advers, complicat i poc falaguer, que vaig trobar la resposta de compromís de l’Oriol Lladó i d’un grup gent que van decidir fer una valenta passa endavant. Entre tots plegats, vam donar cos a aquell meu desafiament: “Com sortirem d’aquesta ensopida calma blanca? Ni que sigui per remar amb les mans, jo m’hi apunto”; i a la seva resposta “Fas bé, Miquel, d'exigir-nos més compromís i crec que farem bé de tenir al cap el teu consell”
Amb molta il·lusió, vam ser capaços de teixir una oferta electoral ambiciosa, que es projectava molt més enllà d’aquelles eleccions que ja teníem a tocar i que va ser, en aquells moments potser massa prematura. Al menys, els fets així semblen demostrar-ho. La nostra oferta no era prou madura i la vam servir encara massa verda. Els resultats van ser demolidors. No havíem sabut preveure la magnitud d’aquella desfeta i ens va caure al damunt com una gerra d’aigua freda.
Certament, i més enllà del seu valor polític, allò va tenir uns costos personals molt grans per a molts de nosaltres. Especialment per a mi, però també per a l’Oriol. No va ser gens fàcil assimilar el fracàs ni la desagradable sensació de rebuig que encara avui em cou. Però tal com diu la saviesa popular: no hi ha mal que bé no vingui ni malura que cent anys duri.
Passat el dol d’aquell estiu, vaig concentrar totes les meves energies en dos àmbits d’actuació: La recomposició del partit a nivell nacional, que bona falta feia, i la recuperació del projecte polític d’obertura del partit a nivell local.
Del primer àmbit en va sortir el congrés de Girona de la tardor del 2011, amb els resultats que de tothom són coneguts i que incorporava com a una de les principals estratègies del nostre partit, allò que nosaltres havíem avançat tan prematurament.
Del segon àmbit en va sortir, finalment, l’entrada al partit d’un bon nombre de persones que aportaven aire fresc i noves energies, així com la incorporació a ERC de l’Oriol Lladó i diversos dels seus col·laboradors més directes. De tot plegat n’ha nascut la renovada expressió d’un projecte polític ambiciós que ja no en té prou amb recuperar determinades parcel·les de representació, sinó que es defineix amb la voluntat de guanyar la majoria política a mig termini.
Aquest projecte, que és la continuació i perfecció del que vam iniciar el 2011, s’expressa en tres àmbits d’actuació: El municipal, el parlamentari i l’àmbit intern.
Volem que el nostre partit esdevingui la proposta política majoritària de la ciutadania badalonina a mig termini. A les properes eleccions del 2015 recuperarem reforçats el nostre lloc al consistori, però apuntem a l’alcaldia del 2023. Potser abans i tot. Per això construïm un projecte municipal al capdavant del qual hi hem situat una persona prou experta i prou jove a la vegada, que li pugui aportar solidesa i rigor i, a la vegada profunditat i continuïtat.
Volem que la nostra ciutat tingui una major representativitat al Parlament i, per això, hem tornat a posar en marxa l’oficina parlamentària de Badalona i volem garantir la recuperació d’ almenys una acta de diputat per a la secció local de la nostra ciutat.
Volem que el pes de la secció local de Badalona reflecteixi la importància de la tercera ciutat del país, dins les estructures internes del partit. Per aquest motiu, diversos dels nostres militants estan activament compromesos amb l’exercici de responsabilitats orgàniques, tan sectorials com territorials. I n’hi haurà més.
Ja no ens conformem en ser el soci minoritari d’altres formacions, ni volem ser tampoc l’oposició residual. Ara aspirem a ser la resposta política que la majoria dels ciutadans esculli per gestionar el comú.
És per això que treballem i és per això que hem triat qui ens sembla la persona idònia per encapçalar el nostre projecte municipal ara i d’aquí a deu anys.
Queda lluny aquella mar blanca i ensopida de l’estiu del 2007. Vam passar pel tràngol del 2010 i vam sobreviure a la maltempsada del 2011. Els dos darrers anys hem estat cenyint per mig de mars barrejades i amb vents força durs, però hem fet bones singladures, malgrat tot. I tant que sí!
Ara fa la sensació que som a l’ull de l’ huracà i una aparent calma ens envolta. Allà al davant, però, tornem a tenir l’embat d’una mar desfeta. Aquesta vegada, en canvi, tindrem el vent d’esquena i tenim drap de sobres per atènyer qualsevol horitzó. Estic segur que amb les noves incorporacions a la tripulació, tant al pont, com a l’arjau, com a les escotes, treballant colze a colze amb la vella i experta marineria, sabrem tensar bé el velam i ajustar adequadament el rumb que ens ha de dur de dret cap a l’objectiu que ens hem marcat.
Tenim la llibertat a la vista, la República ens espera i a la nostra ciutat hi ha molta, molta, molta feina per fer.
Ara dons, cadascú al seu lloc i a punt…, que hissem veles!
