Hikikomori
La Villarroel
Fins el 25 de gener
La nova producció de la sala La Villarroel ens apropa a una cultura que desconeixem, de la que només ens arriba tecnologia, aparells d’última generació i poc més. És tracta del Japó.
Hikikomori pretén mostrar al públic què comporta una societat governada per les màquines. El personatge entorn del qual gira la història és un jove japonès de 18 anys que ha decidit tancar-se a la seva habitació i aïllar-se del món. L’únic contacte que té amb l’exterior el manté a través del seu ordinador. Però ell no apareix mai. Els veritables protagonistes són la seva família i els seus amics, aquells que sí que viuen la realitat tangible.
El text de Jordi Faura intenta transmetre les sensacions del propi autor en trepitjar aquella jungla que és el japó. Una jungla on les noietes com l’Akane, la germana del hikikomori (“l’aïllat”, en japonès) venen la seva roba interior bruta per poder pagar-se operacions de pit o enfosquir-se la pell per semblar més occidentals. Shibuya, el districte més occidentalitzat de Tòquio, és una mena de sex shop temàtic (en paraules del director del muntatge) on aquestes noies troben els compradors de la seva roba íntima, molt ben pagada.
També és una obra que parla dels suïcidis col•lectius dels joves japonesos que, en no superar la prova de nivell per entrar a la universitat, contacten per internet amb d’altres joves en la mateixa situació i acaben amb la seva vida. N’hi ha molts casos cada any al Japó desprès d’aquest examen. De la mateixa manera, actualment és calcula que més d’un milió de nois i noies passen més de quatre anys tancats a les seves habitacions víctimes dels excessos de la societat en la que viuen.
Pel que fa als actors, molt destacables les interpretacions de Pau Vinyals i Georgina Latre, ell alumne de l’Institut del Teatre i ella de l’escola Eòlia que interpreten a la germana i l’amic del noi tancat. En el cas de Latre, especialment impactant l’escena amb Jordi Martínez, una compra-venda de calcetes en aquest cas, a un europeu.
És una obra que sense dubte proposa una reflexió des del principi i sobretot al final.
Us la recomanem
Andrea Albert
