Biblioteca Nacional de Catalunya
Fins el 17 de juliol
Ser o no ser, aquest és el dilema:
¿és més noble sofrir calladament
els cops i les fletxes d’una sort indigna,
o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats
i eliminar-les combatent? Morir, dormir: res més…
Un dels monòlegs més recitats de la historia del teatre universal, el del príncep de Dinamarca, l’hereu de la corona que es debat entre si desvetllar les seves sospites o callar i respectar el nou ordre establert injustament.
Aquesta vegada és el director Oriol Broggi qui s’atreveix a desgranar aquest text que William Shakespeare va escriure l’any 1600 i que és sense dubte un mite de la dramatúrgia de tots els temps. La seva companyia, La Perla 29, presenta a la Bilblioteca Nacional de Catalunya un Hamlet encapçalat per Julio Manrique que no deixarà indiferent.
El muntatge ha estat expressament creat per aquest espai i, d’aquesta manera, les parets i voltes de la Biblioteca Nacional de Catalunya es converteixen en part de l’escassa escenografia de l’obra. Seguint la línea de Peter Brook, Broggi ha optat per un escenari pràcticament buit. Alguns elements aïllats, res més.
El resultat és un Hamlet que es debat entre la posada en escena preciosista però clàssica i l’experimentació. Hi ha algun problema en quant a la innovació en el cas dels audiovisuals, per exemple, que desentonen completament. El muntatge és poc arriscat però el resultat és bo. De fet, exceptuant algunes petites qüestions de la posada en escena o d’alguna interpretació mal o gens dirigida en segons quines escenes, la resta del muntatge rep totes les meves alabances.
Hi ha alguns aspectes que mereixen especial atenció. En primer lloc, la maestria amb que Broggi escenifica l’homenatge al teatre que es desprèn del text i que, molt sovint, en versions curtes, s’obvia. Estem parlant d’un espectacle que dura tres hores i en el qual Broggi dedica molt de temps a la part metateatral de l’obra. I se’n surt brillantment. L’altre aspecte que voldria ressaltar és la interpretació d’Aida de la Cruz, la jove Ofelia. Això pot sobtar al lector perquè el de la bella Ofelia és un personatge secundari en el text, però aquí mereix una menció. El primer que em va venir al cap quan va sortir a escena va ser l’Ofelia de Nur al Levi al Hamlet que Tomaz Pandur dirigia fa tres mesos al Teatro Español de Madrid. Els espectacles són perfectament comparables, tenen punts de connexió i divergència extraordinaris, però en aquest cas, donem les gràcies a de la Cruz per haver retornat la dignitat al personatge. Tot i que la interpretació de Levi estava molt en consonància amb l’arriscadíssima versió de Pandur, crec que l’Ofelia de Broggi s’ajusta molt més al personatge de Shakespeare. Pel que fa a Manrique, construeix un Hamlet atractiu pel públic i sobretot boig, molt boig. Massa i tot. Però creïble al cap i a la fi.
El Hamlet de d’Oriol Broggi dóna bon resultat. L’Antigona que li va dirigir a Clara Segura era perfecte, aquest muntatge es queda pel camí. Tot i així, és del millor que hi ha a la cartellera teatral de Barcelona.
