Aquest és l’últim viatge que faré en aquest blog. Ha estat una decisió molt dura de prendre després de tants mesos escrivint-hi de forma regular, al llarg de les setmanes. Totes les idees o reflexions han arribat al seu zenit, no puc dir res més. És un peix que es mossega la cua. Sempre donant-hi voltes sobre la mateixa situació invariable i eterna. Estic cansat. Avorrit. Cremat. Massa cremat de tot plegat.
Discutir-me amb espanyols i catalans. Tots tenen la pell molt fina per segons que. Escoltant-hi demagògies en nom d’un objectiu. Energies esgotades en reivindicacions de fira. Polítics que volen controlar-ho tot. Presidents d’una gala de premis del cinema qüestionats. Virreis en accions més afins a la Passarel·la Gaudi. Vagues injustificades. Un català en perill d’extinció. Un estat poc democràtic. Govern d’Austríacs al servei dels francesos. Salvapatries convençuts. Assemblees de poc recorregut. Democràcia votada per tots i defenestrada per els mateixos,etç,etç. Així van passant els anys. L’estructura global no varia gens ni mica. Ni d’allò que en diem que d’en mica en mica s’omple la pica. Cap avenç. Som crancs coixos cap una cada vegada més allunyada Utopia.
Possiblement, us hauré indignat més d’un cop. Emprenyat. Fer-vos reflexionar. Donar-vos esperança. O solament, us hagi fet riure de tant en tant o que no pagava la pena ni dedicar-me ni un segon. A tots, vull donar-vos les gràcies. Aquí no tornaré a expiar els meus dimonis interns. No paga la pena. Si assolim la independència, potser em decideixi a revifar per última vegada aquest blog. Fins que arribi aquell dia només puc escriure-us: Fins aviat!
