La natura és un dels llocs comuns que canten els poetes. Les seves meravelles ens revelen l’ordre del món a partir de les coses creades -tangibles o intangibles. Se’ns fa difícil no prendre la natura com a punt de referència on situar la paraula poètica com a potència en acte d’un univers particular. Perquè allò que veu la poeta creix a l’interior del lector que comprèn que hi ha una senda a fer que és la vida: la vida és natura i, així mateix, la natura és paraula. Tot es concatena i res no ens és estrany en un món on el misteri ens interpel·la amb tota la seva força.
I per això mateix, l’Aina Torres Rexach, a Faràs créixer el vent del nord (Lleonard Muntaner, col·lecció ‘La Fosca’ núm. 68) ens fa partícips íntims de la seva experiència interior, que és alhora una experiència mística i vital que té la naturalesa com a coordenada metafòrica i real. I és així que el seu verb es capbussa –l’obra està dividida en tres parts orgàniques que formen un conjunt articulat de seixanta poemes– en l’Élan vital que tot ho amara amb el propòsit de cercar els límits del sentit. Una poeta de frontera, tel·lúrica, epidèrmica, que fusiona en el símbol la mar i la muntanya on: “El sol s’agenolla a la brasa del cel” i en què: “La fi del dia comença a la mar.”
Una poètica certament hipnòtica, en part fruit d’una riquesa lexicogràfica notable i àdhuc per la capacitat de l’Aina de crear imatges, com la del mateix títol –que és, precisament, el que dona pas a la tercera part de l’obra–, que penetren en l’arrel dels elements cosmogònics –tan importants!– i que dibuixen una realitat que ens interroga constantment: “Sents com respiren els cavalls sobre la mar?”; on podem ubicar, al meu entendre, una dimensió amb tot allò que nodreix l’esperit de la poeta: “Paisatge que em pobla; muntanyes que abeuren la mar.”
Un camí d’iniciació particular que esdevé compartit en una poètica que s’amara de versos poderosos que ens impacten a l’oïda: “Tan a prop del vent / perdem els límits: / Cerquem l’incendi / de la nit absoluta.” i que no ens poden deixar indiferents per la seva eufonia i, a la vegada, per la seva capacitat de recrear una bellesa que ens és estranya i comuna. D’altra banda, la dualitat de Faràs créixer el vent del nord no ens ha de ser resultar gens llunyana, atesa la natura dialèctica de l’espècie humana i que l’Aina cerca –i fixa– amb singular habilitat en el context d’una geografia plena de matisos. Ja ho he esmentat, i hi torno, cal destacar bé la presència, gens casual, d’un lèxic pletòric com a una de les pedres de toc de tot el conjunt. Fa goig lliscar per mots com “Balç”, “Àrdua”, “Bruel” “Ambosta” o “Branda” que esdevenen familiars fins al punt de resultar imprescindibles per la seva intimitat. És una manera de dir que s’enfonsa en l’origen de l’expressió més viva del so.
Una sonoritat que ressona en versos d’una gran bellesa pictòrica: “Hi ha una vall als plecs de l’aigua amb esbarzers de sal / i egües que es banyen a les minves de gener.” De bell nou la dualitat quan la terra i la mar es retroben en “la mar pirinenca”, que és el topoi on el món comença i acaba –en el seu sentit més orgànic– i per on la poeta ens fa de guia a través de la paraula sentida.
La poètica de Faràs créixer el vent del nord és una poètica –ja s’ha comentat més amunt– dels límits on la consciència del cos té un paper molt específic –bo i des del començament del poemari– en la que és la tercera part del seu periple poètic. Hi ha tot un eros i un ethos que conflueixen en harmonia i que Torres Rexach escull de transitar amb nosaltres en el que és una senda de revelació. La subtilitat de la veu poètica esdevé central en aquesta part de l’obra on el poemari arriba al seu zenit amb poemes de gran èmfasi com podem copsar, per exemple, a “Pulsió” en què l’Aina desplega tots els seus recursos expressius –inevitable de pensar en un diàleg de gran força amb la Laia Llobera– per desbordar-nos d’exuberància. La totalitat en un sol ser que busca el seu mirall en la natura.
Faràs créixer el vent del nord és un llibre intens que s’ha de llegir amb una intensitat deguda. I més que llegir, s’ha de “mirar”, perquè la poeta és –com diria Rimbaud– una vident que ens convida a emprar una mirada interior, i d’aquesta manera: “arriver à l’inconnu par le dérèglement de tous les sens” a fi de fer tangible allò intangible. “Mira’m. Hi ha en tu / la llum dels arbres”.
