Dimarts, 28 de setembre de 2021 - Edició 1160
La República

Evocació de Josep Maria Llompart, als 20 anys del seu traspàs

En els meus primers anys d'estudiant de Filosofia i Lletres, a l'Estudi General Lul·lià de Mallorca, vaig tenir un privilegi que només qualcuns altres estudiants com jo d'aquells mateixos anys […]

Jaume Corbera
Jaume Corbera 21/01/2013

En els meus primers anys d'estudiant de Filosofia i Lletres, a l'Estudi General Lul·lià de Mallorca, vaig tenir un privilegi que només qualcuns altres estudiants com jo d'aquells mateixos anys varen poder tenir. Pensant-hi després he pres consciència que vaig ser molt ben sortat, aquells anys, perquè no només estudiava una cosa que definitivament m'agradava, després d'anys d'escola i institut en què vaig haver-me d'empassolar moltes matèries que no m'interessaven gens, sinó que a més a més vaig tenir com a professors dues personalitats de les més importants que aquest país nostre ha donat a l'única cultura pròpia, la que s'expressa en català; dues personalitats que, tot i que com a tals ja eren reconegudes per tota la societat il·lustrada i culta dels Països Catalans del moment, eren persones simples, amables, simpàtiques, atentes, humils, sempre disposades a ajudar a qui els ho demanàs i a suportar el setge il·lusionat de jovenets com jo que els admiràvem. Eren, aquestes dues personalitats, Francesc de Borja Moll, que feia classes de llengua catalana, a un nivell molt elemental, i Josep Maria Llompart, professor de Literatura Catalana Moderna. Conèixer-los personalment, tenir-los com a mestres, poder-hi conversar de temes relacionats amb la meva llengua i la meva cultura, que l'escola m'havia amagat sempre, fer-me'n amic, amb una amistat que va durar ja per sempre fins que els dos finaren, va ser per a mi una circumstància que m'omplí de joia i satisfacció, una satisfacció que encara ara perdura i que només desapareixerà quan desaparegui jo mateix (que esper que no serà per ara…). Avui el temps posat a la meva disposició és curt, i per això, si bé m'agradaria poder dedicar aquests minuts a tots dos, només el dedicaré a Josep Mª Llompart, del traspàs del qual farà 20 anys tot just d'aquí 8 dies. A les classes de Josep Mª Llompart vaig descobrir un món literari nou, nou per a mi, naturalment, però ben ric i arrelat al país. Mai abans no havia pogut fer un curs de literatura catalana, que fins llavors just coneixia per quatre noms més destacats, i aquell curs va ser per a mi una descoberta excepcional, la descoberta que nosaltres també teníem història literària, més o menys valuosa, segons com es volgués mirar, però digníssima i, sobretot, nostra. A més d'això, però, amb Josep Mª Llompart vaig passar allò que en bon mallorquí en deim un guster, perquè una de les moltes qualitats de Josep Mª Llompart era la seva capacitat oratòria, el seu bon exposar, l'entusiasme amb què t'explicava els valors dels autors de la Renaixença o del Modernisme, o del Noucentisme, o de l'època que fos, perquè tots tenien mèrits per a fer-se apreciar; i sobretot sobresortia, Josep Mª Llompart, com a recitador de fragments literaris, com a rapsode. Era fantàstic i et feia entusiasmar amb aquella obra, qualsevol, com la “Desolació” de Joan Alcover, que et feia posar la pell de gallina en els seus llavis. D'aquell curs de Literatura Catalana amb en Llompart, el 1972-73 tenc la sort de guardar-ne no només bellíssims records, sinó també el seu extraordinari llibre La literatura moderna a les Balears dedicat i signat per ell “en record de l'aula onze”. Josep Mª Llompart ha estat un dels personatges que més han dignificat la nostra història, la nostra cultura, un personatge que a un país decent seria honorat per les autoritats i enaltit com a figura excepcional de la qual cal sentir-se orgullós. ¿Quina seria la millor manera d'honorar-lo i enaltir-lo? Simplement respectant i promovent la llengua i la cultura a la qual ell va lliurar tot el seu entusiasme; és a dir, just fent tot el contrari d'allò que els actuals governants d'aquesta terra, empastifats de brutor i indignitat, fan contínuament. Val més un Llompart que 100.000 Bauzás i altres tants Iserns! El desembre de 1992 vaig fer-li una entrevista per a la revista “Europa de les Nacions”, que va ser la darrera entrevista de Josep Mª Llompart a un mitjà públic; quan va sortir publicada, la primavera del 93, ell, desgraciadament, ja ens havia deixat. D'aquesta entrevista, per a acabar aquest curt homenatge, n'agafaré la seva darrera resposta. A la pregunta “¿Veu un futur esperançador per als nostres Països?” va respondre: “Bé, veig un futur molt difícil, però estimulant. Veig sobretot allò que fa cinquanta anys o setanta anys no es veia, que és un futur possible. Si es realitzarà o no, no ho sé, i a més a més no ho veuré, perquè la vida humana té uns límits. Però així com fa seixanta anys veies un futur impossible, un futur que era la desaparició com a poble, i ja està, ara veus un futur possible; bo o dolent, però possible, i això ja és suficient perquè ens mantengui una mica l'esperança.”
 
GRÀCIES, LLOMPART!
 
(Text llegit a l'acte “Sant Sebastià literari”, organitzat per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, el PEN Club Català i l'Obra Cultural Balear, al casal de cultura Can Alcover, de Palma, el 20 de gener de 2013, com a alternativa a l'acte oficialesc vil·lingue dels premis ciutat de palma de l'Ajuntament ciutadà ppero.)