Ens trobem en una desafecció desorbitant. Com sempre, la dreta homogènia i rígida en treu més profit; els conservadors segueixen més o menys votant mentre les esquerres, especialment l’esquerra independentista es desmobilitza. S’ha dit sovint que els votants d’esquerra sempre són més autocrítics i més exigents que els de dreta. Potser és això. També, com sempre a la nostra història, ens perd l’estètica i sovint els catalans no sabem valorar l’essència d’una opció i en canvi ens barallem i discutim pels detalls secundaris.
L’independentisme es baralla, al meu entendre, en dos eixos dicotòmics principals: sistema/antisistema, seria el primer eix, i immediatesa/acumulació. Els grups, col·lectius o partits que es situen en l’àmbit del sistema accepten jugar amb les regles constitucionals. Atenció: això no vol dir, de cap manera, que creguin que la constitució és justa, necessària i ni tan sols útil, però s’accepta com a estratègia que, ara per ara, l’única via per avançar cap a la independència és treballar des de dins del sistema, modificant-lo tant com es pugui, omplint escletxes oblidades, o assolint experiència i coneixement de govern. Aquesta via té la complicació d’oferir gestos i missatges entenedors als votants independentistes. Irremediablement, aquells qui han votat una candidatura independentista es sentiran decebuts, venuts, perquè el procés és lent, llarg, perquè senzillament un votant coneix una part minúscula de les institucions i tan sols està informat d’allò que volen els mitjans de comunciació, i perquè la primera percepció és d’assimilació: els diputats independentistes ja han estat engolits pel sistema.
L’independentisme antisistema, d’entrada, rebutja aquestes regles del joc, les considera injustes i no les reconeix, i aboga per treballar per la independència enfrontant-se, trencant, el sistema. En aquest apartat, però, no queda clara quina ha de ser l’estratègia a seguir ja que si bé una declaració unilateral d’independència o un trencament institucional amb l’Estat de ben segur que tindria més ressó i efecte, també cal entendre que no existeix una majoria social que estigui disposada a lluitar i a fer un sacrifici per aquesta confrontació. La prova són els resultats electorals o be les enquestes (els independentistes, sense comptar els federalistes, es situen entorn d’un 19%).
No descobrim res si entenem que els independentistes antisistema opten per una via ràpida, és a dir, per declarar la independència avui mateix, mentre que els que s’endinsen en la xarxa dels sistema creuen necessari convèncer més votants i anar agafant més pes dins de les institucions, és a dir, acumular partidaris i eines per declarar un dia la independència.
Tant una via com l’altra no es veuen beneficiades per les divisions. I aquí és on els detallets -dreta, esquerra, ara, demà, sistema o no sistema,etc…- ens allunyen del nostre objectiu principal: la independència. Aquest, no podem dubtar-ho, és l’objectiu de tothom. Però l’existència de grups, grupuscles, partits, partidets que es presentin per separat a les eleccions no afavoreix la unitat necessària per assolir un bon pes independentista, sigui per exercir-ho ara o després. La llei d’Hont deixa milers de vots independentistes sense diputat per culpa d’aquesta divisió; tots junts, es rentabilitzarien millor.
L’electorat més desanimat, el que costa més d’arrossegar, es situa en l’eix antisistema/immediatesa, encara que això representi una certa contradicció intrínseca (ja que van a votar amb les normes del sistema!). Aquesta confrontació amb l’Estat es pot traduir amb la necessitat d’un gest, d’un cop contundent que no eludeixi de cap de les maneres una confrontació.
