Demà es coneixerà la proposta que fa l’ANC pel proper 11S. Hi torna a haver moltes especulacions malgrat que sembla que totes les travesses apunten a què s’intentarà omplir la Meridiana de Barcelona. Ja es veurà.
La qüestió però, és que ens trobem amb la mateixa cançoneta de cada any, i que ens defineix tant bé com a societat: abans de que es conegui la proposta (posem per cas, la de la Meridiana), els independentistes de sofà hipercrítics (alguns, dels propis moviments crítics de l’ANC!) ja s’han afanyat a menystenir-la, i a alliçonar-nos sobre què se suposa que hauríem d’estar fent (i fa mesos –anys diria jo- que no hem deixat de fer) en aquests moments. Mirin, el 2013 deien que la Via Catalana era una barbaritat entre hippie i kumbaià, tots plegats agafadets de la maneta com nens petits. Doncs ara tots aquests fanfarronegen orgullosos de tenir el DVD de la gran mobilització en una prestatgeria al costat del quadre de la Gigafoto on hi apareixen amb la seva família vestits de groc en un tram de l’Ebre (o d’on sigui).
Segurament enguany la mobilització se’ls farà a priori feixuga. Primer pensaran que fracassarà –com pensàvem l’any passat-, i els farà mandra inscriure-s’hi (o no, sort dels optimistes que sempre hi són). Aleshores s’aniran animant poquet a poquet, i l’últim dia hi haurà un allau d’inscripcions. I al carrer, l’any passat érem el triple de gent inscrita mínim. Segur que també estan decebuts perquè pensen que l’any passat ja era la de veritat, i ara ja no cola dir que ara sí que sí.
Doncs es tornaran a equivocar, perquè enguany la gran mobilització serà el tret de sortida cap a unes eleccions plebiscitàries que són legals i vinculants. Què es pensen, que un país que no només no té Estat sinó que en té un en contra des de fa 300 anys esdevindria independent amb dos o tres manifestacions multitudinàries? De debò creuen que és tant fàcil portar a la llibertat un país que en els darrers anys ha hagut de fer un canvi de mentalitat i passar-se de la militància del victimisme complaent a la mentalitat d’un país orgullós i guanyador? Que ara toqui esforçar-se a convèncer els indecisos, no vol dir que hàgim de deixar de fer demostracions de força, i més ara que estem més a prop que mai, amb un full de ruta força clar, i la resta de l’Estat fent-nos creure el contrari. Hem estat esperant vides senceres per deixar-nos desinflar per l’adversari just en el moment anhelat?
Ens hem begut l’enteniment, o què? Proposin el que proposin, aquest 11 de setembre jo hi seré. I ho faré perquè estic convençut que és la millor aportació que pot seguir fent el poble per empènyer els nostres polítics en un moment que necessitaran el nostre escalf i la nostra empenta.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
