Encallats en l’austeritat de la discòrdia.

En el Ple del parlament de l’11 d’abril, el President Mas  va argumentar que, sense les retallades, naufragaríem com el Costa Concòrdia. Un escenari apocalíptic que dista molt del petó romàntic que l’endemà de Sant Jordi protagonitzava a la portada de la Vanguardia.
En altres paraules, i instantànies conjugals a banda, semblava voler dir que si no complim amb l’objectiu de dèficit que estableix Europa, els mercats desconfiaran i ens faran pagar un interès massa alt pels préstecs que necessitem. Però qui són els mercats i a qui representen? Són els que amb la complicitat o negligència dels polítics ens portaren a la situació actual? Son ells els dipositaris de la sobirania i els últims beneficiaris de la representació parlamentària?
Dues setmanes després, a la Comissió de Polítiques de Joventut del Parlament, els números 1 i 2 del Departament d’Empresa i Ocupació emplaçaven als joves a emprendre (sense especificar d’on treure el crèdit) o marxar a Londres a aprendre anglès enlloc d’indignar-se. Un bon consell si es té en compte com el Conseller d’Interior pretén combatre la resistència pacífica dels manifestants.
 Mentrestant, entre d’altres, càrrecs convergents com el President del Consell Comarcal del Baix-Ebre, Lluís Solé, es pujà el sou un 75% fins als 42.000 euros anuals (BOP Tarragona del 28/07/2011), i Josep Prat, president de l’ICS, ha de dimitir com a Director General d’Innova degut a la denúncia de la CUP de Reus mentre cobrava prop de 300.000 euros anuals (ELPAIS 11/04/2012). Sembla doncs que els esforços que demanem a uns joves i grans que res han tingut a veure amb els desencadenants de l’actual situació, no es corresponen amb les actituds d’una classe política que, tot i tenir més instruments de decisió i influència sobre la crisi, no acaben de trobar la forma d’incidir-hi.
Els ciutadans de Catalunya seguim encallats dins al Concòrdia però la prioritat del nostre Capità i dels precedents no passa tant per salvar-nos com per satisfer uns interessos gens transparents. Convindria que si, per manca de solucions alternatives o de voluntat política, no  es veuen capacitats per salvar-nos, abandonin el vaixell abans que acabem tots ofegats.