Cada família 2.800 € més pobre, és a dir els catalans 4.862 milions més pobres, 4.862 milions més de dèficit a la Generalitat de Catalunya en un sol any, una hipoteca més pels nostre fills, una xifra d’escàndol que hauria de fer obrir els ulls a la majoria de ciutadans d’aquest País. Sobretot, tenint en compte que amb només un 20% de l’espoli fiscal que patim (més de 20.000 m) cobriríem el dèficit pressupostari de la Generalitat de Catalunya, tant sols amb aquesta reflexió, cap català podria riure-li les gràcies al PP i al PSOE. Ni tant sols es mereixen que els votem; cada vot a Espanya, consolida el robatori que patim i ens fa més pobres.
Per això , quant vaig escoltar la roda de premsa del Conseller Castells explicant el drama de les nostres finances i donant com a solució la retallada de la despesa, vaig sentir indignació i dolor, dolor físic i emocional.
Per què ens cal retallar despesa? Per què cal seguir deixant en la misèria als ciutadans dels nostre País? Mentre la resta de ciutadans de l’Estat tenen molts més serveis pagats. Mentre el President del Govern Espanyol i el cap de l’oposició menteixen impunement en les seves promeses i compromisos. Mentre els ciutadans catalans patim per seguir sobrevisquin en un Estat que ens estima molt poc. No volem més misèria. Volem i exigim el que és nostre; volem i exigim el model de concert econòmic que tenen els navarresos i els bascos, el model que una dreta regionalista lamentablement va rebutjar durant la transició. És, sens dubte, el pitjor error que s’ha comès a Catalunya en els darrers 100 anys.
Tenim dret al concert econòmic com a model transitori vers la plena sobirania, som solidaris i com a tal volem decidir en què gastem els nostres diners, estem a Europa i volem ser els més solidaris però no els més espoliats. Aquest dilluns comença l’etapa final de la negociació del model de finançament. Un any de mentides i sense cap mena de resultat positiu que ens aboca a una única sortida. Arriba l’hora de la veritat, ara veurem el paper de cadascú.
