Les últimes declaracions de Jordi Pujol han provocat un reguitzell de reaccions airades d’un ventall ideològic amplíssim. Des de la dreta més cavernícola fins a sectors del catalanisme, passant, lògicament, per l’independentisme pur. Tots han coincidit a posar el crit al cel per les afirmacions del president Pujol. Uns li retreuen “desvaris” i d’altres, que “fa nosa”. La idea que els expresidents es fan grans i molesten és massa extesa, i aquí hi ha l’ombra espanyola amb les últimes actuacions d’Aznar, i en menor mesura de González. Aquella història del gerro xinès que no saps on col·locar.
Amb l’últim posicionament de Jordi Pujol hi ha una barreja de ràbia per l’evolució ideològica (als dos extrems: espanyolisme i independentisme) i incomoditat pel protagonisme de l’històric dirigent nacionalista ara que la seva força política ha recuperat el Govern. No han entès res. Els que li retreuen “incoherència” entre el que diu ara i el que feia com a president en exercici haurien de tenir la generositat de valorar el canvi de context històric i la progressió del desacomplexament i major valentia. Els que li retreuen “inoportunitat” tàctica haurien d’interpretar que el Pujol enretirat manté encara intacta la seva capacitat de connectar amb el país. Catalunya és encara pujolista, primer perquè la petjada de 23 anys és massa forta, però segon perquè la nova era d‘Artur Mas tot just acaba de començar. Qui compara Pujol amb Aznar s’equivoca de mig a mig, bàsicament perquè Rajoy (encara) no és president. Mas ja és president de la Generalitat, i mentre articula l’arrencada del seu mandat no hauria de patir per l’ombra mediàtica que li pugui provocar Pujol, si és que li fa.
El plantejament del “caixa o faixa” que fa Jordi Pujol (del “Rendits o independents”, de Manuel Cuyàs) és un cop de mà, i en cap cas una molèstia a la CiU que arriba a la Generalitat. Els desmemoriats haurien de recordar que Pujol va triomfar el 1980 amb un article que citava Albert Sáez a El Periódico, “Sant Pancraç, salut i feina”. En temps d’incertesa i de crisi econòmica com els actuals, que connecten amb els finals dels setanta o principis dels vuitanta, la salut i la feina són puntals que qualsevol governant voldria oferir a la seva ciutadania. El Pujol del 1980 va saber connectar amb el país a través de Sant Pancraç i d’aquell article seu a La Vanguardia. Trenta anys després, Pujol sap que l’oferta de salut i feina (agenda social) està cada cop més lligada a l’oferta d’ambició nacional (agenda sobiranista) i que avui el país no té la por a determinats debats com sí la podia tenir fa trenta anys. Sant Pancraç, salut, feina i llibertat.
