El temps és un factor que afecta tota la nostra vida, un factor sistèmic. En l’àmbit de la conciliació laboral amb la vida personal i familiar les directives, les lleis van anar avançant, les propostes anaren recollint aquest factor com anàlisi tot buscant programes que donessin respostes holístiques que milloressin els nostres temps i trenquessin desigualtats.
Però calia, i cal, tenir una primera base, primordial, no es poden fer polítiques completes sense tenir en compte les desigualtats existents. La primera desigualtat, la existent entre dones i homes que ens atorga rols diferents en l'exercici de la vida, les funcions socials segons el gènere i oportunitats diferents… les polítiques de dones, doncs, són la base per al desenvolupament de les polítiques del temps, polítiques de dones que ajudin a incorporar una perspectiva de gènere, no la d'un sol gènere dominant.
L'ús del temps per homes i dones és diferent per la desigualtat de base, pels rols però també per les oportunitats diferents que tenim, i hem tingut. Les dones seguim patint discriminacions malgrat els avanços i les polítiques estan fent passes enrere que no faciliten seguir fer realitat els objectius que es perseguien, i encara no assolits, d’igualtat real entre homes i dones.
La reforma laboral, encara ha posat més pals a les rodes en l'àmbit del mercat de treball, i la conciliació comença a ser impossible. Ara quan es parla de canviar els temps es parla des d'una perspectiva igualitarista, sense pensar en les desigualtats existents i això fa poc útils les propostes que es llencen.
Deia el cantant que calia aprendre a nedar per no ofegar-se perquè els temps estaven canviant. Les dones fa segles vam aprendre a nedar, i seguim fent-ho, de vegades el corrent és més fort i , de vegades, ens toca fer-ho contra corrent, com ara, en què la marxa enrere de les polítiques de dones ha fet que hi hagi una única perspectiva predominant, pensament únic, gènere únic.
