Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Els somriures de la bona gent

|

- Publicitat -

Ja fa temps que volia escriure això però, de vegades per falta de temps o per simple mandra, ho he anat deixant.
 
Avui no parlaré de política ni faré apologia dels grans valors. Només vull parlar d’algunes petites coses que ens fan la vida més passadora.
 
D’un somriure, per exemple.
 
Passo sovint per la carretera de la Conreria i arribo, poc abans de les nou del matí a un semàfor de Sant Fost, a la cruïlla on hi ha un col·legi, un centenar de metres abans d’arribar a la carretera de la Roca.
 
En aquest punt i hora hi regula el trànsit la guàrdia municipal de Sant Fost. Hi ha una agent que hi fa servei molts dies. La veig tot l’any, estiu i hivern, allà al mig de la carretera, faci fred o calor, amb sol o pluja, amb vent o amb calma.
 
No la conec de res, no sé qui és. No sé ni com es diu ni quina vida du. No sé si és filla, parella o mare d’algú. Si és feliç o només a mitges. Pot semblar només una persona amb un uniforme blau que regula el trànsit de bon matí en una cruïlla de poble.
 
Però és molt més que això. És un somriure. Però no pas un somriure qualsevol. És un somriure d’aquells que arrelen al cor, broten al ulls i floreixen al llavis com un regal de la vida.  
 
 La veig, en els breus instants
d’un llum vermell, lluir aquell somriure per saludar un conductor que li aixeca la mà. Per esbullar els cabells d’una criatura que creua la carretera de la mà del seu avi. Per aixecar la mà i la barbeta en saludar una mare atrafegada que duu els fills a escola i el carro del súper.  La veig somriure en fer aturar un camió perquè la senyora gran acabi de creuar per on potser no toca.
 
Un somriure que neix d’una amabilitat natural, essencial, pròpia de la gent a qui li agrada la gent.
 
No sé quant cobra aquesta senyora (o potser és una noia no ho sé), per fer la feina que fa. Segur que no deu ser gaire. Però sí que sé què guanya. Guanya un espai reservat al cel de la gent senzilla. Aquell cel privat de cadascú on només hi tenen entrada el respecte, l’amabilitat i la simpatia.
 
Treballar amb un somriure als llavis i un gest amable no té preu però si que té un gran valor. El valor de fer-nos veure que sí, que sí que val la pena d’esforçar-se en l’intent d’anar transformant el món. El valor de prendre compromís per construir una societat més justa i més solidària, sí,   però sobretot, més positiva, més atenta i més amable.
 

Una societat que tingui cura dels esperits i faci florir un jardí en els somriures de la bona gent.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut