- Publicitat -
Els caps de setmana, mentre la nena i el seu pare encara dormen, m’agrada baixar d'hora a la cafeteria a llegir la premsa. Podria comprar-me el diari, o fins i tot fer-me’n subscriptora –em sortiria més barat i els dijous podria anar de franc al cinema- però trobo que aquesta estona, que és només per mi, em serveix per encarar el dia amb bon humor i energia.
Per això em molesta que, un cop estic asseguda a la meva taula petitona i arraconada, amb el diari i el cafè amb llet fumejant, se m’acostin tota mena de marrecs a qui els seus pares han renunciat vigilar o, senzillament, passen de fer-ho.
Podria explicar-vos molts casos, com el d’una nena que, com que dec fer cara de mixino, va creure que em moria de ganes de jugar amb la seva piloteta de goma. O el d’un nen que feia derrapar el seu cotxe damunt la meva taula. O el d’una altra que, com si volgués sotmetre’m a un tercer grau, no parava de preguntar-me “Què fas?”, “Com et dius?”, “Tens fillets?”
Ja sabem que els infants mai no són culpables de res (segur?) però… i els pares? Doncs els pares es limiten a mirar l'escena i somriure dolçament “Oi que és simpàtic el meu fill? Oi que és mono?” Molt! Tant que posaria una gàbia a l'entrada de cada bar per tancar-lo a dins.
Publicitat
