Els nazis del 12-O

Malgrat que una quinzena d’entitats de la societat civil catalana i tots els grups de l’Ajuntament de Barcelona (a excepció del PP) van demanar la prohibició de la marxa ultraespanyolista de Sants a Montjuïc, el departament d’Interior només en va suspendre la meitat del recorregut. Per vergonya de tots els demòcrates i de tots els catalans, els enemics dels drets humans van poder desfilar impunement pel centre de la nostra capital. Les seves consignes van ser diàfanes: “Artur Mas a la cámara de gas”. Els discursos, d’un odi sense fissures: “no habrá secesión de Cataluña si no es a base de mucha sangre” i que “el mejor camino para derrotar el independentismo es la violencia”. Tot això amanit amb la crema d’estelades, insults a periodistes i mossos d’esquadra, salutacions feixistes i estètica neonazi. Potser com que Marx ja avisava que si la història es repeteix com a mínim dues vegades, el que primer esdevé com a tragèdia després es reprodueix com a farsa, també hi va haver lloc pel surrealisme. Així, al butlletí d’una de les plataformes convocants, amb una militància extremadament homòfoba que sol divertir-se sortint a “caçar” homosexuals, es donaven consells per ocultar armes introduint-se-les per l’anus.
Si bé és cert que aquests grups, gairebé formats tots per fatxes d’importació, no van sumar gaire més d’uns pocs centenars i que la seva agressivitat no va passar de les cordes vocals, el cas és que la seva sola presència i impunitat constitueix una anomalia democràtica que ni la Catalunya, ni l’Espanya, ni l’Europa del segle XXI no es poden permetre.
Fins ara hem parlat d’un totalitarisme tosc, irreflexiu, caduc, ximple i bord. Parlem ara d’un altre tipus de totalitarisme més subtil, més tamisat, més perillós. És aquell que tira la pedra i amaga la mà. El que sota un lleu vernís pseudodemocràtic amaga el reaccionarisme més pur. Aquest és el més malvat i pervers de tots.
Si en el primer cas es fa una apel·lació a la violència de manera oberta, en l’altre cas es fa solapadament. Llavors ja no es parla d’apallissar o matar independentistes pels carrers però sí del “compliment de l’article 155 de la Constitució”, de “suspendre l’autonomia” i d’altres formulacions juridicolegals que en el fons, de dur-se a terme, acabarien comportant una acció violenta per part de les Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado. Al final del camí, uns volen exercir la força directament i els altres per delegació. Però el resultat és el mateix: impedir per les armes la consulta i la llibertat dels catalans.
Vegem-ne un exemple concret. Dos dies abans de l’exigua “demostració de força” de la Hispanitat, al Parlament de Catalunya es va viure una situació inèdita. Els diputats de PP i C’s van abandonar els seus escons a mitja sessió en protesta per un suposat greuge cap al diputat ciudadano Jordi Cañas. La veritat és que no va existir cap incidència greu perquè la presidenta de la cambra es va limitar a fer complir el reglament de rèpliques i contrarèpliques. Però l’acte va ajudar a crispar els ànims. Un fútil pretext va servir per intentar desprestigiar i deslegitimar la seu de la sobirania del nostre poble.
Amb el seu desacatament a la mesa del Parlament, els dos partits enemics del dret a decidir van escenificar davant les càmeres un trencament. L’objectiu era clar: fer creure que els diputats de l’espanyolisme (i per tant els seus votants) estan sent assetjats al Parlament i que aquest ja no els representa. Un argument similar va esgrimir el genocida Radovan Karadzic per renegar del parlament de Sarajevo, retirar els diputats serbobosnians i constituir una cambra alternativa a Pale, sent aquest fet el pròleg de la guerra de Bòsnia.
Observem ara l’acció dels lideratges de l’espanyolisme català. Tant Alicia Sánchez Camacho com Albert Rivera es prodiguen en tertúlies i entrevistes a ràdios i televisions amb seu a Madrid on eleven a categoria petites anècdotes provocades pel debat sobiranista (famílies que han deixat de parlar-se, baralles a la feina, escridassades a llocs públics, etc.) amb la mira posada en fer creïble una suposada divisió interna del país que a hores d’ara no existeix a la societat catalana però que l’espanyolisme radical no para de cercar. No fan res més que aplicar fil per randa l’anomenat “principi de l’exageració i la desfiguració”, el quart principi de la propaganda totalitària que va enunciar el Dr. Joseph Goebbels.
Una altra casualitat? L’atorgar-se la representació de la “majoria silenciosa” és també propi del nacionalsocialisme, que es presentava com a intèrpret i “despertador” de la majoria silent alemanya al crit de Deustschland erwache! Res d’això és gratuït. Amb el seu teatre de l’absurd volen fer realitat allò que ja va anunciar l’inefable José M. Aznar: “Antes de que se rompa España se tiene que romper Cataluña”.
Aquestes martingales polítiques no són noves. Se’n diu eufemísticament “obstruccionisme parlamentari” i, va ser posat exitosament en pràctica pels diputats nacionalsocialistes a l’Alemanya de finals dels anys 20 i principis dels 30 al Reichstag i als Landtage per sabotejar el parlamentarisme, provocant la paràlisi i caiguda del sistema democràtic des de dins mateix de les institucions legislatives. L’estratègia era aconseguir subreptíciament per la bronca i l’antipolítica el que els havien negat les urnes. A partir sobretot de les eleccions nacionals del 1930, quan els nazis van passar de 12 a 107 escons, la retirada de diputats va ser constantment utilitzada com a arma política per fer caure el govern del canceller centrista Heinrich Brüning. Tres anys després Adolf Hitler era escollit canceller del Reich.
Que ningú em mal interpreti. Amb això no vull equiparar PP i C’s amb l’NSDAP. Però alguns politòlegs estan observant amb preocupació una deriva d’aquests partits unionistes cap a formes i posicions ideològiques inquietants. Primer, negant que els catalans puguin decidir lliurement el seu futur. Després, evitant condemnar el brutal règim franquista. Més tard, muntant una crisi parlamentària sense cap sentit amb l’únic objectiu de desprestigiar el nostre Parlament. El dia 12 d’octubre, manifestant-se tranquil·lament al costat de feixistes amb el braç alçat i banderes espanyoles preconstitucionals, com demostren multitud de vídeos i fotos preses fins i tot per imparcials mitjans internacionals. I per reblar, no els tremola el pols a l’hora de falsejar les dades d’assistència a la seva fracassada concentració i, a sobre, riuen les gràcies als programes de la caverna mediàtica madrilenya que titllen les institucions catalanes de “nazis”, quan la manipulació, la mentida i la negació de la democràcia són les actituds més nazis que hi pugui haver.
Qui sap. Potser aquí la ultradreta “oficial” és poc nombrosa perquè ja es troba ben representada per PP i C’s. El temps dirà. El que està clar és que a Catalunya hi ha uns partits partidaris de la democràcia (on també s’inclouen UDC i PSC) i uns altres que, amb les seves actituds cada dia més viscerals i ultramuntanes comencen a fer por, molta por. Permetrem els demòcrates catalans que els de sempre ens tornin a escamotejar la llibertat?