Els grans errors estratègics de Franco Rabell

El can­di­dat de Catalunya si que es pot, Franco Rabell, té alguns prob­lemes de cara a aque­sta cam­pa­nya elec­toral. El to i les formes, crispades, enfa­dat. El con­tingut, que sem­bla que no se n’assabenta d’on ni en quin con­text esta jugant. De cred­i­bil­i­tat, es pre­senta amb un par­tit polític que vota a favor de tan­car els Cen­tres d’Internament d’Estrangers però no a favor de que Catalunya pugui decidir un model propi d’Estrangeria, un par­tit que fa crides a acol­lir refu­giats però que no està a favor que poguem decidir acol­lir refu­giats, que retira el bust del rei de la sala de plens de l’Ajuntament de Barcelona i al dia següent l’alcaldessa fa reverèn­cies al rei de visita a la cap­i­tal cata­lana, que es pre­senta amb un par­tit, ICV, dels més endeu­tats amb La Caixa i d’un par­tit que es va pre­sen­tar a unes elec­cions munic­i­pals prom­e­ten acabar amb els desnon­a­ments i que després diu que això no és com­petèn­cia munic­i­pal i que no pot complir-​ho. I a això ves per on s’hi afegeixen les infor­ma­cions que surten pub­li­cades aque­sts dies sobre el tan­ca­ment sinó irreg­u­lar, poc ètic, de la empresa famil­iar de Rabell, el deute que va deixar i el tracte als tre­bal­ladors de la mateixa.

 

I és cert que tots els par­tits d’obediència espany­ola deuen vas­sal­latge a uns diri­gents que els com­pliquen més les coses que no pas els aju­den. Això li passa al PP quan des de Madrid anun­cien que volen con­ver­tir el TC amb un tri­bunal de orden público per inhab­il­i­tar Mas i sus­pendre la Gen­er­al­i­tat, però també al PSOE quan surt Pedro Sanchez ha negar que cap reforma Con­sti­tu­cional adme­tria Catalunya com a nació i que no descarta donar suport a Rajoy per sus­pendre la Gen­er­al­i­tat de Catalunya, només per posar algun exem­ple fresc.

 

Però la pre­potèn­cia dels Podemos és tan gran que fa que aquest globus que un dia havia sigut es desin­fli ràp­i­da­ment. Com pot presentar-​se Pablo Igle­sias a Catalunya, quan no és ningú més que un eurodipu­tat que enl­loc d’assistir al ple­naris europeus a fer la seva feina va a platós de tele­visió a muntar espec­ta­cles, i preguntar-​se amb aquell to fatx­enda i de supe­ri­or­i­tat moral “qui es pensa que és Artur Mas per rep­re­sen­tar un poble?”. Doncs miri, és el 129è Pres­i­dent de la Gen­er­al­i­tat de Catalunya, una insti­tu­ció democràtica que ja exis­tia quan Espanya encara no sabia el que sig­nifi­cava votar, una insti­tu­ció que ha per­du­rat mal­grat la de veg­ades que l’Estat Espanyol l’ha pro­hibit. Una insti­tu­ció que va tenir un pres­i­dent assas­si­nat pel cap de l’Estat Espanyol, aleshores un dic­ta­dor, i que amb la recu­peració de la democrà­cia ningú ha volgut inval­i­dar el seu judici ni dem­a­nar perdó.

 

El pres­i­dent Mas, és el polític més rev­olu­cionari que hi ha actual­ment a l’Estat Espanyol, querel­lat per posar les urnes el 9N, per fer el que el poble li havia dem­anat, la per­sona que lid­era políti­ca­ment el procés d’independència de Catalunya tot i les ame­n­aces. Un procés, no obli­dem, que servirà perquè algun dia els Franco Rabells de torn puguin deixar de prome­tre coses i tin­guin com­petèn­cies per decidir quines coses volen fer. Un gran pas certament.

 

www.ericbertran.cat