A l’entorn dels segles XII i XIII, les noves formacions estatals, que s’anaven constituint a Europa, prenen com a referent el dret públic romà. I un dels espais polítics on aquest vincle resulta més evident és el nostre. Fins el punt, que la denominació de “Principat” de Catalunya s’inspira en el “Principatus” d’August.
Però, mentre el dret públic romà esdevenia un dels fonaments de la construcció dels estats europeus durant la baixa edat mitjana, el dret privat romà no va merèixer gaires consideracions. Fins que, a tombants dels segles XVIII i XIX, davant la necessitat d’intentar ordenar les noves realitats socials i econòmiques impulsades pel capitalisme, Napoleó s’hi va inspirar a l’hora de redactar els nous codis civil i mercantil. Uns codis napoleònics que, durant el segle XIX, seran adoptats per gairebé tots els estats europeus, incloent els governs “liberals” espanyols.
De fet, en la mesura que el liberalisme polític va intentar donar contingut cultural i ideològic al capitalisme econòmic, els nous estats liberals van utilitzar el dret privat romà per justificar la seva voluntat de transformar les estructures de propietat, les formes de treball i les relacions comercials pròpies de l’anomenat Antic Règim (és a dir, del vell món feudal, gremial i mercantil).
En aquest context, la definició romana de propietat privada va servir per eliminar les tradicionals formes de propietat comunal i municipal, que havien jugat un paper fonamental durant el darrer mil•lenni. En concret, el capitalisme exigeix un model de propietat privada amb unes fronteres molt nítides entre allò que és d’algú i allò que no ho és. I, en aquest sentit, el fet que la definició romana es basi en els conceptes de possedere, utere et abutere (posseir, usar i abusar) permet liquidar les fòrmules de propietat compartida entre els membres d’una comunitat o d’un municipi… i també tots els drets consuetudinaris que permetien l’ús col.lectiu de determinats aspectes de la propietat d’una altra persona.
Com, per exemple, el dret de tots els vilatans de recollir les espigues que haguessin quedat abandonades en qualsevol camp després de la sega, d’endur-se les branques seques de qualsevol bosc o de pasturar les cabres en qualsevol erm…
En el segle XIX, d’exemples de resistència de les tradicionals estructures comunals i compartides enfront de la nova definició capitalista de propietat privada en trobem arreu del món. I, a Catalunya, en bona mesura, és encarnada pel carlisme. Així, doncs, més enllà del component religiós, les partides carlines estan farcides de pagesos que veuen com l’estat liberal els arrabassa els seus drets i els condemna a la misèria. Tant és així que Karl Marx va afirmar, si fa o no fa, que: “Els liberals són les idees sense el poble i els carlins són el poble sense idees… però són el poble”.
Article publicat el 18 de setembre a La Veu de l’Ebre
