A fora glaçava però l'ambient dins l'oficina era roent. Com sempre, la Glòria només expressava la seva opinió i els companys, tant si volien com si no, l'havien de sentir. En Tomàs, també com sempre, s'havia enrocat en la posició contrària de la Glòria i no parava de repetir “és de sentit comú, és de sentit comú”. La Xènia tenia els ulls clavats a la pantalla de l'ordinador: havia d'extreure unes estadístiques urgents però sabia que si no deixaven de bramar no se'n sortiria pas. La Sandra, que acabava de tenir sexe sense complicacions a l'aparcament amb un amic, es mostrava conciliadora “no s'ha de generalitzar, no s'ha de generalitzar” deia. La Dolors, que ja havia renunciat a acabar l'informe, assentia. Primer cap a una banda i després cap a l'altra. I en Marc, assegut al costat de la finestra, aprofitava per badar. Si li demanaven l'opinió, es posaria de la banda d'en Tomàs.
De sobte van sentir el soroll d'unes claus. Era el director que obria la porta del despatx.
– Ja veureu- va dir en Tomàs
Abans que tingués temps de dir bon dia, li va engaltar la pregunta:
-Francesc, a veure si ens pot ajudar. Què és millor, posar les verdures senceres al rostit o passar-les pel “xino”?
– Home, jo ho tinc clar. A mi m'agraden senceres i que se'm desfacin a la boca
– Veieu? Veieu?- va dir en Tomàs
I llavors ho van veure. Fins i tot els que mai de la vida no havien cuinat un rostit.
