Les recents consultes populars sobre la independència han afectat el camp polític. És obvi, si no, no en parlaríem. Ara bé, hem sentit valoracions de tota mena com que no es pot extrapolar a tot Catalunya, la baixa participació i manca d’oficialitat i representativitat de les consultes. Crec que aquests mals que s’atorguen al fet de preguntar aquest diumenge passat són precisament el valor més alt de les consultes.
Ens expliquem. Seria una errada molt greu pensar que aquests referèndums civils buscaven la victòria del ‘Sí’ o, fins i tot, una alta participació. En aquest sentit, considero un objectiu desafortunat el que van plantejar els organitzadors entorn d’aconseguir una xifra de participació determinada. El mèrit més gran del 13D, després de 30 anys de democràcia, és que es pugui preguntar sobre la independència, simplement, que es pugui preguntar, sense cap importància del resultat circumstancial influenciat pel moment en què estem. Si fa tan sols 5 anys era impensable pensar en un plebiscit sobre la independència de Catalunya i fa 10 únicament el fet de parlar sobre independentisme era tabú entre la classe política, el mèrit de les consultes ha estat la seva normalització. Aquest efecte de normalització -cal remarcar-ho- és positiu i és totalment desvinculat de qualsevol valoració possible sobre resultats, participació o oficialitat.
La normalització del fet de preguntar quin país vols (en termes generals), s’expressa en tres àmbits paral·lels i importantíssims: la consciència social sobre l’afer, la transcendència mediàtica i la centralitat en el debat polític. Tres àmbits que, des de sempre, es troben interrelacionats (opinió pública, agenda mediàtica i agenda política). Les consultes han revifat la il·lusió de la possibilitat. Avui en dia, fins i tot aquells que no van anar a votar, creuen que la independència és un fet objectiu possible. Una altra cosa són les dificultats que es percebin o els entrebancs que es detectin pel camí. Les consultes, i aquest és un valor sobre la cohesió, han agrupat veïns i ciutadans molt diversos en un sol projecte comú. En l’organització del 13D hem trobat, a títol individual, militants d’Esquerra, de les CUP, i d’altres forces independentistes i polítiques, però també simpatitzants de la causa, apartidistes, o simplement, dinamitzadors socials que volien aportar-hi el seu granet de sorra. El treball en equip ha estat presidit per la cooperació i, sobretot, per l’esperança i la demanda d’un projecte nacional pel futur. La cosa, doncs, no es quedarà aquí.
La premsa internacional -també l’estatal amb el seu característic punt de vista- s’ha fet ressó del moviment. Independentment de les valoracions dels resultats i del to més positiu o més negatiu segons la tendència de cada mitjà cal valorar molt positivament que, precisament, hi ha hagut to, és a dir, que Catalunya i la lluita democràtica per poder decidir la seva independència han estat presents en les informacions que han llegit, vist o escoltat milers de ciutadans d’arreu del món. La causa s’ha donat a conèixer. Això, com resulta evident, és també independent de la participació, els percentatges i l’oficialitat.
Finalment, els polítics nacionals en parlen. Cadascú fa la seva aportació segons el seu guió ideològic o en el pitjor dels casos tan sols electoralista. Però s’en parla i força. Ara no resulta descabellat i escandalós que un mitjà de comunicació català parli d’independentisme en primera plana o que un diputat presenti una pregunta sobre un referèndum vinculant al Parlament. És el que s’espera. Entra dins de la normalitat ja establerta i, com he dit, sense relació amb els resultats.
Per això, els retrets de no oficialitat, de baixa participació i representativitat són els motors que han donat valor a l’organització de les consultes ja que aquests adjectius, primer, com hem comentat, són irrellevants pel valor real del 13D, al meu entendre; i segon, aquests adjectius ja s’han imposat prèviament i taxativa a les consultes abans de que es realitzessin, abans de que s’engendressin. És a dir, ha estat precisament la negativa per part dels governs institucionals de permetre una consulta oficial i vinculant, representativa i amb una campanya que promogui la participació, ha estat aquesta negativa, la que ha forçat -per orgull i convicció democràtica- l’organització de les mateixes consultes que després rebran aquests mateixos adjectius però en to negatiu.
La feina, a partir d’ara, sí que s’haurà de centrar en els resultats i percentatges. Abans no calia.
