Divendres, 7 d'agost de 2020 - Edició 743
La República

El Sr. Patxi Lopez i la voluntat política

El Sr. Patxi  López va comentar, en el seu primer discurs com a President del Congrés dels Diputats, que Espanya és un país plural i divers.  Tant de bo que […]

Josep Maria Loste
Josep Maria Loste 16/01/2016

El Sr. Patxi  López va comentar, en el seu primer discurs com a President del Congrés dels Diputats, que Espanya és un país plural i divers.  Tant de bo que fos així, però aquesta expressió, referida a l’Estat espanyol a l’any 2016, és autèntica música celestial.

D’entrada, al meu entendre caldria que  es tingués molt  més en compte l'article 3.3 de la CE i no pas l’article 8.1  d’aquesta  Carta Magna. Malauradament, aquest article 3.3 de la CE no s'aplica des del “Coup d’État” del  23-F; però és que en l’actualitat, en els  darrers  quatre anys, el jacobinisme autoritari d'extrema dreta del PP i dels executius de Rajoy, l’ha  anul•lat “de facto”. En aquest sentit, el nou President del Congrés dels Diputats espanyol considero que  hauria de tenir una especial sensibilitat per entendre que Espanya, l’Estat espanyol, és un estat  compost, és a dir, pluricultural, plurilingüístic i plurinacional. A més, el Sr. Patxi Lopez també hauria de recordar que el seu partit, el PSOE, a l'any 1974, defensava, en el congrés de Suresnes (Estat francès) el dret a l'autodeterminació dels pobles. Què ha passat desprès de 42 anys -i de  38 anys de  “suposada”  democràcia  constitucional- ?  De fet  – i això hauria de ser un mínim  de respecte en una autèntica democràcia  federal-  tant al Congrés com, amb molta més raó, al Senat, els seus representants s'haurien de poder expressar, amb tota normalitat, en les quatre llengües oficials que existeixen a l'Estat Espanyol. El problema de fons rau en el fet que, excepte el castellà, les altres tres llengües no són considerades, per raons estrictament de manca de  voluntat política, llengües d'estat. Per aquesta raó tampoc se soluciona el problema de l’oficialitat del català a Europa, la qual cosa depèn, al 100 % ,de la manca de voluntat política del legislatiu i l’executiu de l’Estat espanyol.

En síntesi, la qüestió de l’encaix satisfactori de  Catalunya  dintre de l’Estat espanyol i, molt  especialment una qüestió que no costa  diners com és el tema de la llengua,  no és, de cap de les maneres, un problema jurídic, ni judicial ni lingüístic, és una qüestió política amb tots els ets i uts, relacionada amb el concepte, europeu, de democràcia i diversitat lingüística i/o cultural. És a dir, amb un model de democràcia, de molt baixa qualitat, que s’aplica  a l’Estat espanyol, i en el qual Catalunya en surt com discriminada des de fa una pila d’anys. Per tot això, i molt més ( podríem reflexionar a  l’entorn de la qüestió econòmica i de l’espoli fiscal abastament) per tots aquests “oblits històrics” i  “autoritarismes neofranquistes”, els catalans –és una necessitat vital  que hem de portar a terme amb tota normalitat i legitimitat- ens veiem obligats a reclamar la nostre sobirania plena com a poble. A més, també cal tenir molt present que la independència de Catalunya no és una qüestió interna espanyola, sinó que és quelcom, intrínsecament, vinculat amb  Europa. Però això són “figues d’un altre paner”  que necessiten molta explicació i pedagogia política.

Relacionats