Ras i curt, les balances fiscals del 2008 no s'han actualitzat oficialment per l'Estat. És obvi que no es vol que els espanyols que hi estiguin interessats puguin saber i estar al corrent de com es distribueixen els impostos que tots paguem. Que ningú pugui plantejar si el règim comú és just i equitatiu.
A uns segurament que tant els fa perquè per ells tot és el mateix, però n'hi que volen saber que aporta cadascú a la que, en definitiva, és la caixa única.
En efecte, qui té la concepció d'España com la de la “una”, uniformista i uniformadora, de la “unidad” primer que res, inqüestionable, irrevisable per adaptar-la a la diversitat i pluralitat que existeix, mai no entendrà que algú pugui voler saber que hi posa cada un. Per aquests això només serà una condemnable insolidaritat.
Sort que, de tant en tant, apareixen dades estadístiques que, sense ser les balances pròpiament dites, podrien complir aquesta funció, deixant al descobert les mateixes tendències, correlacions i desproporcions, que uns volen amagar i altres volen ignorar.
Les darreres aparegudes, elaborades per l'INE, exposen la comptabilitat regional i, agafant la seva partida de renda per càpita com a referencia, reflexen que les que estan a la part alta coincideixen amb les que majoritàriament nodreixen la caixa del que només entrar-hi es fa comú, on la sortida està ben clara però si ens fixem en l'entrada queda molt marcada la desigualtat entre comunitats…
I això deixant a part les que cuinen i mengen a part, País Basc i Navarra, que la seva aportació a les arques generals arriba una vegada proveïts els seus pressupostos, fruit del seu particular concert econòmic i fiscal, reclamat, respectat i exèrcit.
Si seguim prenent com a referència aquestes dades, comparant les que hi havia amb les publicades ara, es pot veure què Balears i Comunitat Valenciana han perdut pes específic. Per lògica, també, en el “selecte” grup dels quatre que més significativament paguen més del que cobren, és obvi deduir que hi queda Catalunya com a, comprensiblement, necessària i imprescindible per l'Estat…
Atenent que Madrid, què, amb la seva província es va fer Comunitat Autònoma, a la vegada és la capital d'un Estat prou centralista perquè aquest detall sigui prou valorable per a tenir en compte.
Tanmateix, aquestes dades en concret deixen a la llum del dia que el desequilibri entre regions riques i pobres persisteix, malgrat que en algun indret hagi millorat, com a conseqüència dels múltiples plans de desenvolupament, milionaris, i de solidaritat, permanent, que, tan durant el franquisme com després els diferents governs de l'Estat, s'hi han posat en marxa durant dècades.
El cert és que l'economia espanyola, es miri per on es miri, no és uniforme, és variada, selectiva i molt sesgada, o per possibilitats, o per no saber, o poder, atraure més inversió per aconseguir millors condicions, o, senzillament, per comoditat.
Les comunitats que no arribaven a cobrir els seus pressupostos, passats els anys, segueixen necessitant el que el sistema financer i fiscal del règim comú els hi dóna, i els que han de viure, no amb el que generen si no amb el que aquest mateix sistema els hi dóna, segueixen considerant-se perjudicats i segueixen demanant la seva revisió.
Qui més i qui menys ja s'ha acostumat a la formula… O si ha tingut que acostumar, segons el costat de la balança on estigui perquè, sistemàticament, i en base a la solidaritat, s'ha afavorit més la cultura de la subvenció que la de potenciar particularment cada territori.
En aquest context, no és gens estrany que alguna de les realitats històriques pròpies que hi ha a l'Estat, insisteixi en reivindicar la seva singularitat, encara que només sigui per defensar la seva identitat, per altra banda, com ho és la d'altres territoris, inclús acceptant-les com a part intrínseca, sense que es trenqui cap plat. El que a més, no seria res que no contemples la tan enarborada Constitución.
Els interessos per mantenir el sistema comú no pot obligar a renunciar a les identitats pròpies, en alguns casos no coincidents amb la per ell mateix considerada matriu.
