Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

El nom

|

- Publicitat -
Us imagineu que Nabókov hagués batejat a l’inoblidable Lolita com a Teresina de cal Mut?O que l’intrèpid Ulisses d’Homer s’hagués anomenat Kevin Martínez?

 

És evident que els noms propis estan plens de connotacions històriques, mitològiques o literàries i, per tant, quan un escriptor n’escull un, i descarta la resta, no ho fa de manera arbitrària sinó després d’haver-ho raonat adequadament.

 

Publicitat
Però a vegades, a la vida no literària, pesen altres factors a l'hora de triar un nom, com per exemple que un personatge famós l’hagi posat de moda o que algun pare o avi s'ho digui. Llavors s’esdevenen casos com el meu, que em dic Loreto pel simple fet que la meva mare també s’ho diu (si hagués nascut nen, m’hauria anomenat Llorenç, que tampoc no hauria estat molt millor).

 

A veure, al llarg de la vida m’han fet molts comentaris referents al meu nom, des de “i això, quin nom és?” a “té molta personalitat”. Per les bones o per les dolentes, al final m’hi he acabat acostumant però això no vol dir pas que m’agradi. Podria haver-me buscat un diminutiu, pensareu. Doncs ja em direu quin (Lore seria el més lògic però té un deix castellà que no s’avé amb l’origen de la meva família, gironins de tota la vida).

Afortunament, com que no sóc de tarannà conservador, no vaig tenir remordiments a l’hora de trencar l’herència onomàstica i anomenar Clara a la meva filla. De moment sembla que el nom li fa el pes, encara que alguna vegada m’ha manifestat que hauria preferit dir-se Sara.Qui no es conforma és perquè no vol.

EL NOM

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m'era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me'l retreien:
“Quin nom més bonic!
-deia alguna d'elles-,
però no t'escau:
és nom de princesa.”
“Ai, quin nom estrany!”
moltes altres feien;
i jo al fons de tot
sentia l'enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Però quin any s'enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi un
-jo mateixa el deia-
ara m'és honor
i m'és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt de la terra
com el que l'amat
em canta a l'orella,
i entra en els recers
de l'ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.

Del cel de l'amor
tombava una estrella…
Ara el nom em lluu
damunt de la testa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Clementina Arderiu i Voltas (1889- 1976) 
Publicitat

Opinió

Minut a Minut