Voleu dir que ens ho mirem bé, això de les crisis bancàries i els ajuts públics al sistema financer? Hi ha un embolcall d’eufemismes tan gran que la realitat queda totalment transfigurada, fins al punt que donem per assumit que CAL evitar, de totes, totes, que el sistema financer trontolli i, per descomptat, que s’enfonsi.
Deixeu-me que negui la major i qüestioni públicament aquesta pretesa necessitat. Ja sé que se’m tiraran els llops a sobre, però tant és. Diguin el què diguin, el rei va nu.
Posaré com a exemple paradigmàtic això de BANKIA. I dic expressament “això”, perquè en realitat, no té nom!
Per entendre’ns bé, anem a pams:
1- Abans de la fusió que dóna lloc a BANKIA, eren unes quantes Caixes amb problemes: Caja de Canarias, Caja de Madrid, Bancaja, Caja Rioja, Caixa Laietana, Caja de Ávila i Caja de Segovia. Dues d’aquestes Caixes (Caja Madrid i Bancaja) suposen gairebé el 90% del volum de la nova entitat, ara ja convertida del tot en un Banc totalment privat (Banco Financiero y del Ahorro) que té, naturalment, uns accionistes que en són el seus propietaris.
2- Les dues caixes principals mencionades, tenien els seus consells d`administració ocupats i controlats per destacats membres del PP. A la nova entitat, naturalment, el pes d’aquestes persones és completament rellevant.
3- Aquestes dues caixes han estat els principals creditors i finançadors del PP durant anys . Ara, després de la fusió, el PP, concentra la major part del seu endeutament amb BANKIA.
4- Les dues principals Caixes integrants de BANKIA, han dilapidat immensos recursos en finançar projectes faraònics i insostenibles promoguts per la política irresponsable del PP en matèria urbanística i d’infraestructures, tant al País Valencià, com a Madrid com a Castella. El resultat d’aquesta política irracionalment incompetent ha estat posar aquestes entitats en perill greu de fallida, després d’haver proporcionat uns guanys enormes a unes empreses que s’han vist afavorides per la repartidora de concursos públics.
5- Vista la immensitat del forat i la incapacitat del nou Banc de remuntar per si sol, van intentar primer una mena de “fusió” estranya amb la Caixa. Dic estranya perquè es tractava, de fet, d’una absorció que La Caixa havia de fer, però que havia de semblar una altra cosa i el control havia de passar a mans dels antics responsables de l’Entitat absorbida. Seria realment surrealista si no fos d’unes penques tan incommensurables que no es poden ni tant sols arribar a concebre.
6- Fracassada aquesta opció, ara demanen una aportació de fons públics d’entre 7 i 10 mil milions d’euros que el govern de l’Estat espanyol ja ha dit que traurà d’on sigui. Curiosa coincidència d’aquesta xifra amb la mateixa xifra de nova retallada que van anunciar fa un parell de setmanes, centrada especialment en la sanitat. Vull recordar, a més, ni que sigui com a mesura comparativa, que les darreres xifres de l’espoli fiscal que pateix Catalunya són del voltant del s 12 mil milions d’euros, només per a l’any passat!
7- Tot i així, l’actual consell d’administració de BANKIA proposa repartir més de 150 milions d’euros entre els seus accionistes. Brutal! Aquesta demostració d’infinita manca d’escrúpols no és que sigui per a nota, no! És per matrícula d’honor cum laude!
8- Ah, si! Deixeu-me també que recordi el detall (quin detall!!) de que, el fins ara President de l’Entitat, Sr. Rodrigo Rato, destacat membre del PP, cobrava un sou de 2,5 milions d’euros l’any. Una mica per sobre del salari mínim interprofessional i prou. Res…una bagatel·la!
RECORD HISTÒRIC: En els inicis dels sistemes bancaris de l’edat mitjana, els primers bancs feien canvi públic i negocis a les principals places financeres. En aquells temps, un Banc era un banc de debò, físicament. És a dir, un taulell (d’aquí en ve el nom). I les places financeres eren això, una plaça en una ciutat. Si el banc (o banquer) feia fallida, els funcionaris públics li trencaven literalment el banc ( i d’aquest trencar físic, també en prové l’expressió anglesa “crash”, que en castellà han traduït com a “quiebra” o “bancarrota”) i prenien a l’individu o banquer, el qual era desposseït de tots els seus béns i acabava essent penjat públicament a la forca.
No dic de tornar a aquestes pràctiques medievals, és clar, però ho he volgut posar com a exemple, per deixar constància del monstruós canvi de paradigma que significa passar d’una percepció de responsabilitat extrema a una altra d’absoluta immunitat.
Però…què és això???? Què s’han cregut? On anirem a parar?
Oi que es tracta d’un Banc privat? És a dir, una empresa privada? Oi que hi ha uns amos i uns responsables de la seva gestió? Oi que hi ha uns capitals que garanteixen aquestes responsabilitats? Oi que hi ha unes lleis que actuen contra fraus, estafes i males pràctiques empresarials? Doncs au! Que s’apliquin!
I si BANKIA (o qualsevol altra entitat financera) ha de fer fallida, que la faci! I si em pregunteu pels pobres impositors, us diré que tenen dues opcions complementàries. La primera és recórrer al Fons de Garantia de Dipòsits que els garanteix els dipòsits fins a 100.000 euros per persona (física o jurídica) i Banc. I l’altre és recórrer als tribunals en contra dels qui els han estafat, fins a arribar al moll de l’os dels seus patrimonis personals i responsabilitats penals. Faltaria més!
I si ,com sembla ser irrefutable, el Fons de Garantia de Dipòsits no és suficient per atendre aquestes responsabilitats, aleshores hauran de ser els seus gestors, amb el Banc d’Espanya al capdavant i el Govern Espanyol al darrera, qui se’n faci càrrec. Perquè, és clar, els responsables d’aquest Fons de Garantia (Estat i Banc d’Espanya) els han utilitzat per dotar el FROB de rescat a les Entitats Financeres amb problemes. Fixeu-vos de l’elevat grau de cinisme! Fan servir els fons que haurien de garantir els dipòsits dels clients per salvar els mobles a les entitats. Dit d’una altra manera més crua, dilapiden la garantia dels clients per tapar els forats dels bancs, és a dir, per protegir els interessos dels seus accionistes.
Perquè es tracta d’això, eh! No us cregueu la major. No passa res si un, o dos, o tres, o cent bancs s’ensorren. Bé, sí que passa, és clar, però no s’acaba el món. La diferència està en saber qui i com paga el desastre.
Si s’han polit els Fons de Garantia, qui hi perd és el client dipositant i si el banc fa fallida però el Fons de garantia és solvent, qui hi perd és l’accionista. I això, és clar, no es pot permetre!
Davant d’això, en un País seriós i solvent democràticament, allò que caldria fer, seria demanar responsabilitats, polítiques, civils i penals, als responsables polítics i econòmics de la situació d’insolvència, pública i privada, que s’hagués produït i procurar el rescabalament del perjudicis causats als clients i dipositants de les entitats.
Però, compte eh! Res de diners públics! Que responguin els responsables del desastre a nivell personal amb els seus patrimonis , fins on arribin. Què tants romanços!
I la resta?…doncs això: Corralito! Ja sé que és trist i lamentable, però és així. Què hi voleu fer!
I , si això fa trontollar el sistema…..doncs que trontolli, punyeta, d’una vegada! Que ja n’hi ha prou de tanta comèdia i de tanta presa de pèl. Potser seria la manera de poder començar de nou i construir, entre tots, una societat millor, en un Estat que ens fos propi, que sentíssim més proper i amb el qual ens sentíssim identificats més aviat per vincles de valors, de responsabilitats i de confiances, que no pas per imposicions o superposicions d’identitat o per lligams derivats dels abusos econòmics i la prepotència insultant i insuportable d’uns polítics sense ètica que actuen amb connivència amb les elits econòmiques més predadores i voraces.
Si un Banc, digues-li BANKIA o digues-li PERICO fa fallida, que la faci. Si això arrossega l’Estat Espanyol a una fallida estatal i ha de ser intervingut, per mi que no quedi.
L’única cosa que hem de saber fer i per la qual només necessitem la pròpia voluntat i el coratge necessari, és el nostre camí en el món. Un camí sense fermalls ni el llast que suposa arrossegar un mort que pesi més que la barca.
Tallem la malleta d’una vegada i veles amunt! Qui s’hagi d’enfonsar que s’enfonsi i nosaltres a navegar, que el mar és ample.
