El federalisme traïdor

Ara mateix, Pere Navarro es deu sentir com lord Cardigan a Balaclava, comandant la tan cèlebre com desastrosa càrrega de la brigada lleugera. Lleugera sobretot d’idees en el cas sociata.
 
I és que el candidat del PSC no només ha abraçat sense convicció un estrambòtic federalisme que no solament no ha estat pres en consideració pel PSOE, el soci majoritari, sinó que també ha estat durament criticat, en un sentit i un altre, per destacats membres del seu propi partit.
 
A la reraguarda, els catalanistes com Ernest Maragall li fugen de la formació al galop. En front, li dispara el “foc amic” de Carmen Chacón, reconvertida ara en un esperpent de Lady Macbeth espanyolista. Tampoc no l’ajuda el “recolzament” d’altres estaquirots com José Montilla, aquella vergonya d’expresident de la Generalitat, que al Senat ha fet menys aportacions que el mític Incitatus, l’èquid hispà que Cal·lígula va nomenar senador. 
 
Però el gran drama de Navarro, més enllà de l’evident manca de lideratge, és la seva inconsistència intel·lectual. Sense anar més lluny, fa poques setmanes, es va permetre dir que “si algú vol saber què és el federalisme que hi vagi o que miri la Viquipèdia i s'ho llegeixi”. Un individu que ha d’argumentar una proposta política complexa –millor dit, impossible en l’actual context- amb definicions de Viquipèdia ja diu molt poc en favor seu i del partit que l’ha triat com a líder.
 
Tampoc el primer secretari ha estat gaire afortunat amb els models proposats. Alemanya, Estats Units i el Canadà són –segons ell- els exemples a seguir, quan tots tres són estats amb unes realitats estructurals completament diferents a la casuística peninsular. Els dos primers són països uninacionals i unilingües, mentre que el tercer, Canadà, com és sabut, no ha resolt les aspiracions nacionals dels quebequesos. Igual que la federal Bèlgica ha estat incapaç d’acomodar la qüestió flamenca.
 
Vull pensar tanmateix que Navarro és prou lúcid per adonar-se que la seva proposta és la veritable quimera d’aquesta campanya electoral. La Constitució és irreformable a la pràctica, i dins la societat espanyola no hi ha cap intenció d’anar vers l’estat federal ni el plurinacional. A qui vol enganyar aquest home?
 
Per tant, el cap de llista del PSC està venent fum. Si tingués una mica més d’oratòria i pòsit cultural inclús podria optar al títol de fals profeta. Com falsos profetes són els intel·lectuals espanyols impulsors del manifest “federalista” que més que pròpiament federalista és antiindependentista.
 
Curiosament, dels falsos apòstols del federalisme ja ens advertia Francesc Pi i Margall, l’autèntic pare del federalisme català i espanyol, qui poc abans de morir ja va començar a detectar autonomistes disfressats de federalistes, aquells “que defugen de reorganitzar el país sobre la base de la veritable autonomia: tots volen continuar subordinant-lo a un poder que tingui mà en totes les regions i en tots els municipis. De dalt, tot; de baix, res: vet aquí el lema de la seva política”. L’alternativa sensata.
 
Els falsos federals eren doncs autonomistes camuflats. I l’autonomisme que aspira a la descentralització administrativa obviant la devolució de la sobirania política a les nacionalitats, no és compatible amb el federalisme. Aquells federalistes bords d’ahir són els socialistes d’avui.
 
Segons Pi i Margall, els principis irrenunciables dels federalistes passaven per la democràcia, el republicanisme i la sobirania de les nacions ibèriques que, almenys en el pla teòric, no era incompatible amb la unió federal de l’estat espanyol.
 
El tema republicà ja fa dècades que ha estat aparcat pel PSC i el PSOE que, traint la memòria de tants militants represaliats i morts per defensar la República, han passat a ser un engranatge més del corrupte i decadent règim borbònic.
 
Pel que fa la sobirania de les nacionalitats, els socialistes espanyols i bona part de la seva sucursal catalana, han optat per negar el reconeixement del poble de Catalunya com subjecte de dret jurídic i polític, el que equival a negar la seva existència nacional.
 
Però parlem de democràcia. És democràtic oposar-se a una consulta plebiscitària feta d’acord amb la legalitat catalana? És de demòcrates sacralitzar una constitució espanyola que preveu impedir amb la força el dret a decidir dels catalans? És democràcia negar la sobirania al conjunt dels ciutadans de Catalunya?
 
Ara bé, res millor per desemmascarar el federalisme traïdor del PSC que comparar el seu programa electoral amb els postulats dels autèntics federalistes catalans. Observem, per exemple, el projecte de Constitució de l’Estat Català aprovat pel Congrés Regional Federalista el 2 de maig del 1883, on s’acorda la “determinació de les facultats que l’Estat de Catalunya, en us de sa sobirania, delegaria a la Federació o conjunt dels Estats Espanyols o Ibèrics”.
 
Davant l’alternativa “sensata” de Navarro i la poca ambició programàtica del PSC, tornem a Pi i Margall que –recordem-ho- no era separatista ni nacionalista, qui reclamava per al nostre país “la policia, l’ordre i l’Administració, la Hisenda, la milícia, les obres regionals, la instrucció pública, la beneficència, la justícia” i la capacitat de nomenar i retribuir tots els funcionaris de l’Estat Català, expressió última de la “sobirania de Catalunya”.
 
Comparat amb el federalisme autèntic, el del PSC sembla de la “senyoreta Pepis”. És per això que el candidat Navarro fracassarà el proper 25-N. Perquè proposa per a la Catalunya de principis del segle XXI, fórmules que ja van ser superades a finals del XIX. És per això que el PSC s’autocondemna a esdevenir un partit marginal. Perquè el socialisme català ha deixat de ser útil a la immensa majoria de ciutadans.
 
Però el més greu de tot és que l’actual direcció del PSC s’hagi sumat als enemics de Catalunya per apunyalar per l’esquena al poble català en un dels moments més decisius de la seva Història. I aquesta deslleialtat és imperdonable.Diumenge 25 de novembre les urnes dictaran sentència. Cathalonia traditoribus non praemiat.