La qüestió catalana -la revitalització del procés d’alliberament nacional de Catalunya- està provocant molta remor de fons a Bèlgica i un corrent de simpatia i solidaritat envers Catalunya. Això també succeeix, en menor mesura, en d’altres estats de la UE com són les Repúbliques Bàltiques, Dinamarca i Irlanda.
En relació amb el cas belga, és molt interessant tenir present que el cap del partit nacionalista flamenc NVA (New Flemish Alliance/ Nova Aliança Flamenca) i alcalde de la ciutat de la indústria dels diamants, anvers/Anwerpen, va fer recentment unes declaracions en què afirmava que si no es dona un suport nítid a Catalunya, en la seva lluita cívica a favor de la independència, faria caure el govern belga. Així mateix, el President de Flandes, Geert Bourgeois, del partit liberal flamenc va declarar que tan Catalunya com Escòcia o Flandès -actuals nacions sense estat europees i europeistes en processos desiguals,diversos i diferents, cap a la sobirania plena, la confederació i/o la independència- un cop aconseguissin els seus objectius finals no tindrien cap problema per a integrar-se a la UE; és dir, que el procés de sobirania plena no implicaria cap dificultat per a formar part de la interdependència europea. Per altra banda, també cal tenir molt en compte que els francòfons de Bèlgica, tot i no ser, al 100% favorables a la sobirania de Catalunya, de cap de les maneres no es pot dir que s’hi posicionin en contra. En aquest sentit, els francòfons belgues, en relació amb el “dossier català”, tenen una actitud molt més oberta, democràtica i avançada, en la línia dels conservadors britànics, que no pas el govern espanyol o els partits unionistes/assimilacionistes de Catalunya. Cal saber que Bèlgica representa, en certa manera, una “Europa en miniatura” políticament parlant.
En síntesi, tot això posa de manifest la pobresa intel•lectual dels arguments, de la por, dels unionistes i/o assimilacionistes . De fet, aquesta gent, tan ufana i tan superba, no tenen cap mena de credibilitat, ni a Catalunya i, encara menys, a Europa. A més, la propaganda histèrica anticatalana de la “brunete mediàtica” (la premsa, les ràdios i les televisions madrilenys ultraconservadores, ultrajacobines i rabiüdament anticatalanes) i del govern espanyol, quan s’expressen d’una manera tavernària i insultant, en el sentit que Catalunya quedaria fora de la UE si es declarés independent, no es més que una estratègia fraudulenta que descriu a la perfecció la impotència de la superestructura de l’Estat espanyol per tal de crear inquietud i angoixa entre la població catalana.
