Costa d’entendre la raó per la qual es fa tant difícil als grups de l’oposició al consistori badaloní, posar-se d’acord per oferir a la ciutat una alternativa de govern .
A aquestes altures del mandat, l’actual equip (disculpeu l’eufemisme) de govern (torneu-me a disculpar) ja ha demostrat, a més de la seva lamentable ineficiència i superlativa demagògia, la seva perfecta sintonia amb el comú denominador que es deriva de la base ideològica i social del PP, és a dir, la corrupció.
El més trist del cas és que, pel què fa a Badalona, la corrupció que han estilat és la de tall més barroer i xulesc que es pot imaginar. I no cal que entri en detalls, perquè ja tots els coneixem prou bé i fan vergonya només de pensar-hi.
A què esperen, doncs, els tres grups de l’oposició per posar-se d’acord?
Per una banda hi ha un pretendre l’alcaldia per part dels tres caps de cartell que no és, en aquests moments, en absolut justificable. Sobretot per part de Ferran Falcó, però tampoc per part de Carles Sagués.
Tant una formació com l’altra, van perdre vots i regidors en les darreres eleccions, igual que la formació que representava un servidor que escriu, fins al punt de quedar fora del consistori.
Oi que ningú entendria ara que ERC, des de la seva actual posició a fora de l’Ajuntament, pretengués l’alcaldia? Seria una absurditat, oi? Doncs, en menor mesura, però semblantment, és una absurditat que les forces que, juntament amb ERC van rebre un sever càstig electoral, pretenguin ara festejar el bastó. I encara més, després d'haver fet l'orni quan era el temps d'evitar desastres.
Ens agradarà més o menys. Hi estarem més o menys a favor, però el fets ens diuen que l’única formació que va aguantar el cop en aquells comicis va ser precisament el PSC de Jordi Serra. Un PSC que va mantenir vots i regidors llavors i que, a Badalona, ha obtingut el suport majoritari de la població en les dues eleccions que han vingut darrere d’aquelles municipals, tant a les generals del 2011, com en aquestes darreres autonòmiques del 2012. Fets.
Tal com jo ho veig, doncs, aquest no hauria de ser tema de discussió. Em sembla absurd i, a més, tal com estan les coses, del tot irrellevant. Si es discuteix això, només és per marejar la perdiu.
On és, doncs, el problema? A mi em sembla evident. L’Oriol Lladó hi reflexionava fa poc en un molt bon article a El Períódico. Ell parlava de situació insostenible. No sé si ho és o no, d’insostenible, però si que és certament molt greu. Patim una extrema feblesa social, una gran incertesa política i una molt delicada situació econòmica. Gestionar això, gestionar la misèria, fa molta por. Sobretot als tàctics. I d’aquí vénen tots els temors i tots els dubtes. És d’això que plora la criatura i no pas d'un bastonet d'alcalde que serveix d'excusa.
Però ara cal sobreposar-se a la por i ser valents, car l’autèntica valentia no és l’absència de por (d’això se’n diu temeritat) sinó la capacitat de sobreposar-se, de superar la por i fer allò que toca, quan toca.
I ara toca governar de cara a la gent i AMB la gent. Cal canviar el paradigma. No s’hi valen les fórmules emprades fins ara. Si caiem en el tacticisme i en l’estratègia, haurem begut oli.
L’Oriol apuntava la solució a través d’un pacte de ciutat, no només dels partits avui a l’oposició al consistori. I ho feia mitjançant quatre punts bàsics. Hi estic completament d’acord.
Cal un pacte obert a totes les formacions polítiques representatives de la ciutat. No només les que ara ocupen escó, sinó també les que avui representen una creixent part de la població com són la pròpia ERC i, en menor mesura la CUP. Però no oblidem tampoc el més de 10.000 vots de Ciudadanos. I ho dic ben clar perquè ningú em malentengui. És ben cert que, des de la meva posició política, hi ha un abisme amb C,s en l’eix nacional i cultural. També és cert que en l’eix social, no està clara la seva posició i genera moltes ambigüitats i moltes incerteses, almenys a mi. Ara bé, allò que està fora de dubte, és que tenen un suport creixent i que, en el futur, caldrà comptar-hi, també. Si és que ens creiem això que en diuen democràcia.
Horitzó a llarg termini. I tant! S’ha de gestionar el pas a pas, però cal tenir horitzons amples, sinó, correm el risc d’errar el camí correcte i, de tant mirar-nos les puntetes dels peus, enfilar directes la drecera cap a l’abisme.
No podem fer un pacte a la contra de res. Ni tant sols a la contra del PP. Hem de traçar rutes en positiu. No hem de treballar contra ningú, sinó clara i netament a favor de la ciutat i la seva gent. La ciutat són les persones, no ho perdem mai de vista!
El compromís ha de ser net i clar. Cal incorporar tot allò de positiu que la ciutat genera i trobar la manera de projectar-ho de forma oberta i, aquesta vegada sí que de debò, a través de processos participatius i de corresponsabilitat entre tots agents polítics i socials de la ciutat i de la pròpia ciutadania.
Si de debò aspirem a construir un nou país ( i qui diu País, diu ciutat) per a tothom, tothom s’hi ha de sentir partícip, actiu i compromès.
Altrament, més val no posar-nos-hi i dedicar el nostre temps a marejar perdius mentre ens lamentem amargament del nostre destí, entre capcinada i capcinada, asseguts al banc del si-no-fós de la Rambla, o a l’escó del consistori , que vindria a ser el mateix, si fa no fa.
Al capdavall, tant en un lloc com en l’altre, el millor discurs haurà estat, una vegada més i lamentablement, el que fan les cotorres des de dalt de la palmera.
