El deute cultural

Va ser el cineasta francès, ja fa alguns anys, perquè ja ho veia venir, qui va parlar per primer cop, o com a mínim amb veu més alta, sobre el concepte del ‘deute cultural’.
Es referia al conflicte econòmic, però sobretot social i cultural que enfrontava els governants europeus amb la població grega i feia una proposta molt clara: Grècia ha de començar a cobrar el seu deute cultural amb els països europeus.
Aquesta era la solució de Godard, ben creativa i resolutiva, com volen els economistes moderns:. Els grecs ens han de cobrar un copyright en concepte de capitalitat cultural de la civilització europea moderna. Fins i tot diu que cada cop que algun polític o intel•lectual europeu faci servir els termes ‘per tant’ en una proposició lògica, haurien de pagar l’impost corresponent…
Però per això cal partir abans clarament del reconeixement de que la nostra herència cultural en tots els àmbits de la nostra existència es deu essencialment a la cultura humanística i la filosofia grega. D’allà on va néixer el pensament lògic i crític. D’allà on va ressorgir aquest pensament amb el retorn a les idees clàssiques hel•lenes del Renaixement, el Neoclassicisme, la Il•lustració…
Ben segur que Goethe, Byron, Schiller o Hegel (per anomenar només alguns nòrdics europeus) estarien totalment d’acord.
I si féssim una consulta probablement la majoria dels europeus també hi serien favorables, malgrat la violència contraria ja habitual dels discursos oficials i dels grans mitjans de comunicació.
Si tothom li deu a Grècia, ara és el millor moment de començar a pagar.
La dificultat rau em com podem taxar aquest deute? Haurem de negociar una posició comuna entre els països de la Unió Europea i el govern grec? Seran uns negociadors molt durs? Acceptaran una quita d’una part del deute?
Hauríem de negociar bé, no ens podem permetre una altra cosa.
Nota: Potser també podríem aprofitar també per parlar d’altres deutes culturals com per exemple ‘Els papers de Salamanca’, només per posar un exemple