Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

El cost d’un somriure

|

- Publicitat -

Ho deia, fa uns dies, en la meva anterior blocada: som en una situació d’emergència social i la nostra ciutat no  pot seguir amb un govern feble com el que tenim. Feble, no només per l’aritmètica política, sinó sobretot per les seves pròpies mancances i incapacitats.
 
Ja no parlo d’ideologia, no per que sigui sobrer, ni molt menys, sinó per que l’emergència supera ja les esperances de molta gent.
 
Ja sé que gestionar la misèria és molt poc productiu des d’un punt de vista de la rendibilitat política, però ara no podem mesurar les necessitats amb el raser sempre limitat del càlcul estratègic amb el que estem acostumats a estudiar les nostres accions. No podem.
 
No podem fer això a la gent que cada dia va perdent el pas i es van quedant, sense més alè, pel marge. No si ens vam ficar en política, precisament, per servir a la gent.
 
No és fàcil, ho entenc, prendre segons quines determinacions. Tampoc és gens fàcil acceptar segons quins condicionants, segons quines renúncies. Ho sé jo i hi sap tothom. Però ara és l’hora d’exercir la responsabilitat davant del compromís que, fos quan fos, vàrem prendre amb la ciutadania.
 
Ara em resultaria fàcil, temptador com és, treure el flagell de les grans ocasions i posar-me a repartir a tort i a dret. Però, de què em serviria? De què serviria? A qui serviria?
 
No puc amagar uns certs sentiments de decepció i de frustració, és clar que no.,Però d’això no en puc fer ara cap sagramental. No hi tinc cap dret. Ningú en té.
 
Ningú, en exercici de les seves responsabilitats polítiques i personals, té dret a renunciar al deure de servir, de ser útil. O si més no, d’intentar-ho. De buidar-se en l’intent.
 
D’acord, s’han comès errors tàctics, potser estratègics. Probablement, uns i altres, no hem estat del tot encertats. Fins i tot, potser alguns han jugat a tensar la corda més enllà del que convenia. I què? Ara som on som i cal prendre el compromís de cara.
 
Estàvem d’acord en gairebé tot. Al menys en el més principal: Les prioritats per davant i els esquemes al darrere. Parlàvem d’acords i no de pactes. Parlàvem de persones i no de polítiques. Parlàvem de buscar solucions i no de crear problemes. I ens hem encallat.
 
Ens hem encallat davant la mirada atònita duna bona part de la ciutadania que expectava per un rastre de noves il·lusions, disposada a empènyer amb renovades forces.
 
No llencem la tovallola. Els que ho hagueu de fer, afluixeu les veles i poseu-vos un moment al paire. Seieu una altra vegada, deixeu de banda allò que cou i parleu, enraoneu, enteneu-vos.  Us hi ajudarem en això, és clar que sí.
 
Comencem entre tots a posar les bases d’un compromís polític per Badalona que vagi més enllà d’aquest moment, d’aquest canvi de govern. Un compromís polític, un compromís cívic, un compromís ciutadà, fet i pensat amb i per les persones que convivim en una mateixa graella d’espai i temps.
 
En Jordi Serra es lamenta, l’Aida Llauradó es justifica i en Ferran Falcó es pregunta: “I ara, què?”. 
 
Penso que ara no és qüestió de laments ni de justificacions ni de retrets. Ara és el moment dels acords, de pensar en les persones i saber que, per damunt de qualsevol renúncia personal, cessió política o posicionament doctrinal hi ha el bé comú, que hauria de ser l'objectiu primer i últim de tots els que, d'una manera o altra,  fem política.

No podem no entendre'ns. No podem desentendre'ns de la trista realitat que fa que a la nostra gent ja se li estigui fent massa car el cost d’un somriure.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut