Digueu-me… sóc un antisocial? Sóc un bitxo rarot? O el que sento és quelcom compartit per tots els aquí presents? No ho sé. Una cosa sí tinc clara. I és que a mi el Cap d’Any em deprimeix més que no pas m’alegra. Intentaré explicar-vos el perquè…
L’home occidental ho ha aconseguit. Fer-nos creure que quan s’acaba el 31 de desembre s’acaba 1 any. Això no només és relatiu perquè, com hom sap, hi ha altres cultures que situen la seva existència en una línea temporal totalment diferent sinó perquè també sembla ser que això que nosaltres en diem any 0 (allò que està al mig de l’abans de Crist i després de Crist) podria haver estat mal ubicat i ara mateix arrossegaríem un delay important d’anys.
Però no és això el què em preocupa. Em preocupa que hem aconseguit fer-nos creure que la nit del 31 a l’1 és important. Clar, és una nit diferent! És la nit de Cap d’Any! I com que tots els occidentals així ho tenim tan interioritzat, no podem baixar del tren i no podem no celebrar tal data per por a ser titllats de freakis, marginats socials, outsiders o qualsevol altre adjectiu que col•loqui a un xai fora del ramat.
I com que jo formo part de tot aquest món que m’envolta, que m’ha criat, que m’ha socialitzat, haig de ser partícip d’una cosa que em deprimeix. I precisament per això em deprimeix. Em sento feble, vulnerable, coix de personalitat. I encara em sento més malament quan el Cap d’any realment m’afecta. Quan penso que ja ha passat un any des de l’anterior Cap d’Any. És llavors quan és moment pel record. Recordes el 2007 amb diferents sensacions, els moments bons, els moments dolents, les persones que hem perdut, que ens han deixat, que s’han adherit, que han aparegut, aventures, monotonies, moments intensos, moments tristos… el perquè d’algunes decisions, accions, actes, paraules, discursos… Inevitablement fem un repàs a la nostra vida.
I això no és tot. Em deprimeix perquè seré el primer en enviar SMS per felicitar a amics, perquè trucaré a la família convertint-me així en un més d’aquells milers i milers que col•lapsaran les línies duran les 00:01 i les 00:05. Perquè encara tindré el regust del raïm a la boca, perquè portaré uns calçotets vermells i perquè cremaré amb una espelma vermella un paper on hi hauré escrit tres desitjos.
El 31 serveix per adonar-nos que el temps ens devora, se’ns cruspeix a unes passes de gegant. Allò que semblaven minuts ara semblen segons… i els anys… cauen. Les fites importants no deixen de ser una referència pel record, la nostàlgia… Els dies senyalats serveixen per remarcar-nos que el temps passa… volant.
Ah, per cert, Bon Any Nou!
