L’any passat fou pèssim per l’economia islandesa, amb el sector financer col·lapsat i la moneda del país desplomada l’illa es va convertir en una de les primeres víctimes de la crisi econòmica mundial. Això ha fet que els islandesos hagin reconsiderat la seves reticències a entrar a la Unió Europea i ara estiguin disposats a renunciar a part de la seva sobirania i a l’exclusivitat sobre els seus recursos (principalment els pesquers) a canvi de més estabilitat econòmica sota la protecció, i les restriccions, de la Unió.
Pels catalans, una de les conseqüències més vistoses de l’ingrés d’Islàndia a la UE serà veure com l’islandès es podria convertir en llengua oficial de la Unió quan tan sols la parlen 300.000 persones mentre el català, amb més de nou milions de parlants, encara no ha aconseguit aquesta condició. De fet, però, aquesta situació paradoxal no hauria de sorprendre a ningú, perquè el català ja supera en nombre de parlants almenys nou de les vint-i-tres llengües oficials de la Unió Europea, com el maltès, el letó, l’estonià, el lituà, el danès o el finès.
En aquest sentit, si bé és encoratjador veure com Islàndia, un país amb una població que no arriba a una vintena part dels habitants que té Catalunya passarà en breu a ser membre de ple dret de la Unió Europea, és frustrant que Catalunya continuï no només sense tenir veu pròpia a Europa sinó que hi sigui representada per un estat que molt sovint defensa uns interessos oposats als de Catalunya. L’explicació és senzilla: Islàndia té estat propi, mentre que Catalunya i els Països Catalans no, i mal que ens pesi, l’Europa d’avui en dia s’està construint principalment per i des dels estats.
És precisament per aquest motiu que els Verds-Aliança Lliure Europea (el grup parlamentari on treballa l’Oriol Junqueras al Parlament Europeu) té com a un dels seus principals cavalls de batalla treballar per fer realitat l’ampliació interna de la Unió Europea. Aquesta ampliació interna, a través de l’exercici democràtic del dret a decidir és, ara mateix, un dels mecanismes legals més viables que podria donar sortida a les aspiracions col·lectives de Catalunya i altres nacions com Escòcia i el País Basc de constituir−se en Estats en el si d’Europa.
De ben segur que no és una empresa fàcil i que comptarà amb l’oposició d’estats històricament centralistes i jacobins com l’Estat Espanyol o França, però també és cert que la ruta cap a la llibertat passarà obligatòriament per Europa i que caldrà trobar aliances i complicitats més enllà de les nostres fronteres perquè algun dia puguem seguir el mateix camí que els islandesos ja han començat.
