Avui hem assistit al pitjor espectacle mediàtic de la llarga historia del Parlament de Catalunya, en un moment on la ciutadania catalana te els sentiments a flor de pell amb una nafra sagnant gravada a foc a l’anima. Alhora de votar les 600 resolucions proposades per tractar-les en el Debat de Política General i, per petició expressa de Solidaritat Catalana per la Independència, – ja que el reglament ho permet – el hemicicle ha decidit poder-ne’n votar, una per una, cada una d’elles.
Tant-sols havien transcorregut vint minuts – s’havia començat la discussió de cinc d’elles -, que el portaveu del grup popular – el carismàtic Enric Millo – ha avisat a la Mesa i Presidenta Núria de Gispert, que si és seguia amb aquell ritme hi estarien unes cinquanta hores al cap baix per acabar tot el procés. Per primera vegada a l’historia, hem estat espectadors en prime time de tres recessos, per finalment posposar-ne’n la votació per demà. A hores d’ara, hi estan reunits per escollir o trobar-ne’n una rapida solució al sistema de votació, per agilitzar tot el camí que encara hi queda per recórrer.
En un període de crisi monetària i social com estem patint, aquest lamentable espectacle de circ s’hauria d’haver fet tot el possible, per poder-l’ho evitar. Ràpidament, m’ha vingut a la memòria una imatge d’una de les escenes més antològiques, d’una de les millors pel·lícules dels germans Marx. Solament, hagués calgut que algú hagués demanat per menjar, un parell d’ous durs.
