Duran ha confós el Palace amb la gent

Unió Democràtica de Catalunya es dis­sol. Podríem dir que es va reduint de mica en mica, però seria fals. Es dis­sol i es dis­sol ben ràpid. És nor­mal que sigui així, estem davant un moment històric i els patri­otes, fins i tot aque­lls que podríem pen­sar més mod­er­ats, pre­nen deci­sions excep­cionals. Unió es dis­sol tot i la tris­tesa del seu líder, Josep Antoni Duran i Lleida, tot i la tris­tesa dels que van votar sí i con­vençuts en la con­sulta interna, dels que van votar sí engany­ats, i dels que van votar no. La real­i­tat però és que ara no és el moment de mit­ges tintes, estem a les portes del refer­èn­dum d’independència i ara només hi ha espai polític pels qui la volen i els que no.

 

Els diri­gents actu­als d’Unió han comès un error ful­mi­nant per ells i per a les sigles del par­tit. I és que Duran ha con­fós el Palace amb la gent. I si al Palace li diuen una cosa, la gent li dem­ana una altra. Potser els qui hi parlen des d’una suite tenen molts din­ers i poder, però un pro­jecte polític amb copets a l’esquena però sense gent no fun­ciona. I en aque­sts moments no estar a l’alçada del que dem­ana el poble es paga i es paga car. Ja hi ha tres inter­co­mar­cals que han ple­gat en bloc; Ter­res de l’Ebre, Berguedà i Barcelona. N’hi haurà més i és que els qui ara pleguen d’Unió són aque­lls que pleguen per aju­dar a Unió, són aque­lls que estimem el par­tit i no volen ser còm­plices d’aquesta traï­do­ria que es fa util­itzant unes sigles històriques i que al llarg de les dècades molt han fet per Catalunya.

 

Duran ha mogut les seves cartes, s’ha que­dat amb les sigles però ha per­dut el par­tit. I entre tan vella política que rep­re­senta el sec­tor ofi­cial­ista cada veg­ada més minso, ara apareixen amb més força que mai cares noves, noves maneres de fer, polítics ínte­gres, valents i dis­posats a tot per la inde­pendèn­cia de Catalunya. És curiós però a veg­ades, em sem­bla, que no val­orem prou aquest gest. I és que no és una escis­sió de gent que ha per­dut la cadira i que vol fer un pas per recuperar-la, com tantes altres veg­ades hem vist. Podríem dir que és una escis­sió de gent que té cadira i que està dis­posada a perdre-la per Catalunya i per ser hon­esta amb uns principis.

 

Avui doncs, cal felic­i­tar i hom­e­nat­jar a aque­sts valents, que molts no coneixíem, que porten anys fent feina de base men­tre d’altres els deien boti­flers, i que han acon­se­guit no acabar amb Duran, sinó que Duran acabi amb si mateix. Els val­ors fun­da­cionals d’Unió con­tin­uen vius, amb unes altres sigles però con­tin­uen vius. Car­rasco i Formiguera estaria molt orgul­lós de vos­altres, el con­junt de cata­lans ho estem. Gràcies!

 

www.ericbertran.cat