Des de fa una pila d’anys els partits nacionalistes, no espanyols, han vingut criticant, amb arguments més que convincents, que l’organització de l’estat en províncies no ajuda a cohesionar el territori. Aquest ordenament, que data del segle XIX, ha tingut com a objectiu desdibuixar i diluir les diferències plurinacionals que sens dubte té l’estat espanyol. Alguns van pensar que aquest problema es resoldria amb l’aprovació de la Constitució de 1978, però res més lluny de la realitat. Davant la inqüestionable realitat plurinacional, davant l’evidència de realitats tan diverses com Galícia, Euskal Herria, Catalunya, País Valencià i Illes Balears, els pares de la constitució van haver d’inventar-se una solució salomònica, és allò que se’n diu Comunitats Autònomes. I així, de la nit al matí i sense fonaments històrics, lingüístics, econòmics etcètera , van nàixer, per posar algun exemple, comunitats com la de Madrid, Extremadura, Castella-La Manxa…, un total de 17 autonomies. Però no conformant-se amb aquest invent, van voler mantenir les sacrosantes províncies i, per acabar-ho d’adobar, l’estructura de les Diputacions Provincials.
El resultat, a més de no ajudar a cohesionar el territori com ja hem dit adés, és que les diputacions han acabat tenint més poder que els propis parlaments, duplicant funcions i càrrecs, disputant-se espais de poder i generant unes despeses insostenibles. Ara, 33 anys després de l’aprovació d’aquella constitució, alguns dels defensors a capa i espasa d’aquesta estructura comencen a adonar-se’n que és econòmicament inviable. Fa unes setmanes el mateix Felipe González proposava públicament la supressió de les diputacions. Fixeu-vos com és la política, mentre fa uns anys quan alguns reivindicàvem la supressió d’aquestes institucions érem ràpidament acusats de separatistes i poca soltes, ara, ves per on, en boca de l’expresident González és una opinió respectadíssima, raonada, discutible, amb seny…
Doncs bé, ja comencen a baixar del burro i adonar-se’n que sobren les diputacions. La millor manera d’apropar els serveis als ciutadans són, ja fa temps que també ho diem, les comarques. El problema de tot plegat és que un estat com l’espanyol no pot mantindre tantes institucions: Congrés, Senat, Parlaments, Diputacions, Ajuntaments. De tota manera no us féu il·lusions que no van a canviar res de res. Són sabedors, i la UE els ho ha recordat, que aquesta artificial estructura organitzativa de l’estat és insostenible, però és el moll de l’ós del pacte constitucional. Prefereixen continuar amb aquest malbaratament dels recursos econòmics públics, que obrir la porta a repensar una nova estructura d’estat més real i democràtica. Per això, mai no volen sentir a parlar de canviar ni un punt ni una coma de la constitució. Com diu un amic meu,” els hi va la vida, es descobriria el pastís i a més posaria en perill el seu tinglao”
Alcoi, 4 de juliol del 2011
