Diumenge, 20 de juny de 2021 - Edició 1060
La República

Després de Mas i Junqueras, ara toca prendre decisions

Després de les conferències de Mas i Junqueras, Herrera i Iceta també van voler contribuir amb les seves propostes (agenda social i diàleg). Des d'aleshores, el debat sobre els propers […]

Avatar
Raül Massanella 28/12/2014

Després de les conferències de Mas i Junqueras, Herrera i Iceta també van voler contribuir amb les seves propostes (agenda social i diàleg). Des d'aleshores, el debat sobre els propers passos del procés català cap a la independència ha entrat en una espera continguda. Només a la xarxa continua la intensitat amb opinadors que mantenen el caliu sobre la millor manera de concórrer a unes possibles eleccions anticipades per al Parlament de Catalunya. Però la darrera setmana, la irrupció de Podemos i del seu carismàtic líder Pablo Iglesias a partir del seu discurs a Barcelona ha animat el debat amb opinions creuades entre els diversos líders dels partits catalans i amb aportacions també creuades dels opinadors de la xarxa.
Què és el que fa tanta por de Podemos al sobiranisme? Que sigui capaç d'arreplegar una bona colla de vots independentistes dels que han arribat en l'última fornada? O potser són els partits unionistes els que han de tenir por? Ciutadans i Iniciativa, a més d'UPyD, poden veure's compromesos als parlaments espanyol i català?
Les anàlisis de les diverses enquestes sobre intenció de vot a Espanya i Catalunya indiquen que no és precisament l'independentisme qui ha de patir, ja que ni la CUP ni CiU veurien perillar els seus resultats; sociològicament, els votants de Podemos no tenen massa res a veure amb els convergents i amb l'esquerra independentista. Potser només ERC tem que, en una convocatòria d'eleccions amb candidatura única, li saltin uns quants milers de vots que acabarien en mans de la formació de Pablo Iglesias. En canvi, aquells que sí que veuen perillar els seus resultats són aquelles formacions que defensen mesures semblants a les de Podemos, potser no tant reaccionàries, però de contingut semblant, com ara la regeneració política, l'agenda social abans que la nacional o la unitat d'Espanya. D'aquí vénen els intents d'ICV d'acostar-se a moviments com l'Avancem d'Ada Colau, la conformació de candidatures sota el paraigua de Podem per a les municipals amb representants d'ICV o els intents fallits de Rivera d'unir-se a Rosa Díez.
Això no vol pas dir que l'independentisme ja pugui dormir tranquil. Aquesta situació pot ser momentània, depenent del calendari electoral que es produeixi. Si al març hi ha eleccions a Catalunya, amb municipals al maig i generals a la tardor, molts podran dormir tranquils, perquè el plat fort al qual aspira Pablo Iglesias són les eleccions espanyoles, on les enquestes els situen com a segona força, amb creixements constants que podrien situar-los com a primera i amb necessitat de trobar aliances en l'esquerra espanyola (IU), tret del PSOE, per governar, o potser amb una ERC reforçada decidida a pactar a canvi d'un referèndum. Mentrestant, aquí, després d'unes eleccions anticipades amb una o tres candidatures independentistes, ja ho veurem, estaríem duent a terme el nostre propi procés constituent i la construcció de les tan necessàries estructures d'estat, com ara la hisenda pròpia. En canvi, si Mas decidís allargar la legislatura fins al 2016, es trobaria amb un govern espanyol reforçat, disposat a plantar encara més cara al procés i amb Podemos preparada per fer l'assalt al Parlament català, acabant-se definitivament la possibilitat d'aconseguir un acord de celebrar un referèndum consensuat amb l'Estat espanyol, per si algú encara pensa en aquesta via (llegeixi's Duran) i reduint-se les possibilitats d'aconseguir prou suport popular per plantejar unes eleccions amb caràcter plebiscitari, això sense tenir en compte els resultats de les municipals, que podrien haver debilitat tant a CiU com a ERC.
Davant d'aquests escenaris, cal que els tres polítics més carismàtics que ha donat la política catalana des del restabliment de la democràcia (Mas, Junqueras i Fernández) trobin ben aviat la fórmula que els permeti convocar les tan necessàries eleccions al Parlament de Catalunya durant el primer trimestre del proper any. Perquè, tal i com diu Junqueras en el seu article d'avui a l'Ara, “cerquem punts de trobada, deixem-nos d'atiar polèmiques que en res beneficien la causa de la llibertat i que sembren la discòrdia entre la nostra gent. Oblidem els frontismes i implementem ja un gran acord per construir ja un nou país que neixi amb un suport ciutadà amplíssim i transversal”. Doncs ara és l'hora de trobar aquests punts de trobada que també es van trobar per a la data i la pregunta en benefici d'un objectiu comú i únic. Només d'aquesta manera evitarem escenaris que en res ens beneficiaran com a col.lectiu.