Dedic aquest petit decàleg a en Ramon Barnils i a en Miquel Bauçà.
‘Què deu ser un superhome?’ Es demana Miquel Bauçà: ‘Un que coneix l’absurditat i sap que és un somni.
Primer: Em sembla particularment absurd no poder anar al cinema sense patir l’angúnia d’haver-ho de fer multiculturalment sense el català.
Segon: Em sembla particularment absurd que per demanar una cafè amb accent català em diguin que no m’entenen.
Tercer: Em sembla particularment absurd que la meva llengua catalana, que ha fet créixer i medrar la mediterrània, sigui una amenaça per a una llengua global anomenada espanyol o castellà.
Quart: Em sembla particularment absurd que perquè som catalana tingui l’obligació moral –i no el deure intel·lectual- d’aprendre més d’una llengua de comunicació (espanyol, anglès, xinès….).
Cinquè: Em sembla particularment absurd no poder exercir plenitud de funcions socials amb la meva llengua catalana.
Sisè: Em sembla particularment absurd parlar de multiculturalitat a Catalunya quan aquest fet implica necessàriament -talment com en temps del franquisme- passar prèviament per la bilingüització forçada dels catalans.
Setè: Em sembla particularment absurd que un alemany o un japonès immigrat a Catalunya em digui que la meva fonètica catalana és difícil; i em faci creure que la seva observació és nova, quan és més vella que el pastar perquè és espanyola.
Vuitè: Em sembla particularment absurd parlar de civisme sense que aquest civisme passi també per mostrar als nostres fills el mapa dels Països Catalans.
Novè: Em sembla particularment absurd haver de tenir la paciència legal de patir la descodificació del meu català de València.
Desè: Em sembla particularment absurd que a hores d’ara parlar en registre col·loquial sigui considerat dialectal i no patrimoni global de la comunitat de parla catalana.
I més enllà d’aquest absurd hi ha el somni.
Per a tu lector, que penses i construeixes la realitat catalana cada dia.
Per a les persones que fan possible les Consultes i caminen cap a fer vera el somni.
Per al ‘punt cat’.
Per a totes les persones –vells catalans o nous de trinca- que fem/feu possible la comunicació, l’expressió i la plena identificació del català al món.
I especialment per als periodistes que trien decididament i fermament fer normal el punt de vista català, perquè contribueixen a fer el món més ric, plural, divers, propi i lliure. Acaba Barnils: ‘La dictadura és l’anul·lació dels referents propis per uns d’externs’.
