S’han incrementat descaradament els fòrums i espais virtuals que actuen cybernèticament per la sobirania o la independència. La xarxa, sens dubte, ha constituït un nou camp de batalla on els moviments sobiranistes han trobat un espai propi amb més llibertat d’expressió i, sobretot, més facilitat d’expressió (poder emetre un missatge massiu) que no pas en els mitjans tradicionals. Les veus més optimistes destaquen que Internet pot ajudar a guanyar la batalla de la mobilització pel dret de decidir, en el nostre cas. Alerta, però, cal fer tres matisos amb un corol·lari destacat.
En primer lloc, els teòrics que estudien la xarxa (i les noves tecnologies de la informació i la comunicació, en general) es divideixen quasi paritàriament segons la famosa distinció d’Eco entre apocalíptics (pessimistes) i integrats (optimistes) respecte les capacitats de mobilitació d’Internet i el benefici de les TIC vers la democràcia. Els més entusiastes preveuen quasi una revolució social -la qual s’inicia en un espai virtual, paradoxalment- amb participació directe dels ciutadans en tots els afers més destacats de la política de la comunitat; els més reacis, únicament veuen en Internet un factor de distracció que produeix més alienació i aïllament dels ciutadans vers la vida real i els assumptes polítics reals.
Sí que hi ha un petit acord en què els espais de comunicació política de la xarxa difícilment atreuen (o millor dit, creen) nous seguidors de les respectives forces polítiques i les seves causes. Per l’estructura i la forma d’accedir a la informació d’Internet (mitjançant recerca, de forma conscient i buscada), es creu que més que crear nous ciutadans conscienciats, Internet simplement reforça la consciència d’aquells que ja ho estaven. Clar i català: tan sols qui ja sap quina idea vol defensar, sap buscar i busca la informació política pertinent a la xarxa. I és més, rarament aquests ciutadans buscaran informació política de signe contrari a les seves tendències. El ‘¡cybersobiranisme’, doncs, abans que ‘cyber’ ja és ‘sobiranisme’ i conscient de ser-ho.
En segon lloc, cal recordar la teoria (ja de la dècada dels anys seixanta) del politòleg Mancur Olson. Centrat en anàlisis de reacció davant el consum i les estratègies dels grans grups empresarials, Olson va proclamar la seva teoria de la ‘Lògica de l’Acció Col·lectiva’, la qual ha esdevingut rellevant en tot estudi del comportament polític. L’autor venia a dir, en poques paraules, que davant d’un benefici que resultaria diluït en un gran grup, de satisfacció irrisòria per a l’individu, i que comportaria un cert esforç (cost), els individus tendeixen a inhibir-se en la lluita per a aquest benefici. Els grans grups -o col·lectius-, deia Olson, no afavoreixen l’acció per un benefici comú perquè els individus no estan disposats a fer el sacrifi que comporta. O, dit d’una altra forma, en un gran grup, l’individu tendeix a realitzar les accions de més baix cost o esforç, pensant que el sacrifi ja el faran altres. Allà on posa benefici, llegiu independència. El grup són els independentistes conscienciats del país. Així, segons aquesta teoria, l’acció més fàcil és la de clicar i inscriure’s a nombrosos manifestos independentistes; el més difícil és esdevenir un agent actiu en aquests col·lectius (aquí es recorda aquella dita tan pròpia de l’associacionisme català que diu ‘som quatre gats’ o ‘sempre som els mateixos’, però canviant d’etiqueta).
En tercer lloc, però cal distingir la informació de la mobilització. Sigui per a agents ja conscienciats o no, és evident que Internet ha facilitat exponencialment la difusió de projectes i idees independentistes. Alhora, ha fet constar la presència de Catalunya i els Països Catalans (el .cat n’és un exemple). La dificultat està però, en transformar el grau més elevat d’informació independèntista en nous seguidors i paral·lelament en més mobilització (dels nous i dels veterans). Estar informat és el primer pas de la mobilització. O, amb una altra expressió, la informació és imprescindible, però no és l’únic element que se’n requereix. Qui es mobilitza per una causa, prèviament se n’ha informat, de forma contrària estaria manipulat o entabanat (les quals també es podrien considerar ‘formes d’informació’, en el sentit més matemàtic del terme). Aquí és necessari recordar que un espai a la xarxa -encara que pot ser un missatge de masses, de lectura desincronitzada, és a dir, que no tothom hi accedeix al mateix temps- no pot competir amb els mitjans de masses tradicionals -com un canal de televisió- a menys que aquests mitjans no en facin ressò (precisament per aquesta desincronització i per la natura d’un accès individual als mitjans cybernètics). La paradoxa, doncs, és que els mitjans més lliures i que el sobiranisme ha triat com a eines de difusió necessiten d’una ajuda i empenta imprescindible dels mitjans tradicionals.
Un apunt d’optimisme, però. Si les noves generacions creixen més lliures de prejudicis informatius i, a més a més, avesades a navegar i a rastrejar informació, el ‘cybersobiranisme’ té ja un punt al seu favor. Potser, nous cercadors inquiets entraran als blogs i a les pàgines que parlen de la independència. El repte però, ara, és discursiu. Cal saber trobar els arguments i els exemples que sedueixin i facin atractiu el poder decidir com a país a aquests militants potencials de l’independentisme. Un exemple que em va sobtar i molt: Davant d’un discurs mediàtic d’en Josep-Lluís Carod-Rovira sobre les avantatges de la Independència per a Catalunya, el públic, els ciutadans que s’enfronten al dia a dia, van fugir de rebatre els arguments més polítics i macroeconòmics; potser els podrien acceptar i tot. La preocupació principal era en quina lliga jugaria el Barça i quina paperassa s’hauria de fer per anar a visitar els familiars que es quedessin a Espanya. Com a corol·lari, esmentem que els arguments de l’independentisme, malgrat que en cercles intel·lectuals s’emprin d’altres incentius, han de focalitzar-se sens dubte també en la vida quotidiana i oferir una visió tranquil·litzadora i de normalitat. Aquests poden ser els incentius -la normalitat i la tranquil·litat- que poden fer decantar la balança cap al dret de decidir (ja que les injustícies i incoherències d’un estat centralista són cada vegada més òbvies), i són els factors que poden atrapar lectors casuals de ‘cybersobiranisme’ i fer-los lectors habituals (i activistes latents). També seran els punts que els mitjans tradicionals integraran més fàcilment en la seva agenda.
