I si fòssim independents? “Ai, quina por” de vegades penso. Potser molts dels desastres actuals no passarien, però no tinc clar que de sobte tindríem polítics i governants preparats i amb sentit d’estat. Cert, Itàlia aguanta a pesar de Berlusconi, i Zapatero no és precissament un crack, però ni Itàlia ni Espanya són el meu model, ni el nostre punt de partida és el seu: estats consolidats a prova de lladres i incompetents.
Exercici teòric, imaginem-nos un estat català: Saura Ministre d’Interior. Què faria l’Interpol? Confiaria secrets jihadistes a un antisistema guay que va a manis amb amics de Hamas? Us imagineu el Conseller Baltasar en una conferència de ministres de la Unió Europea (potser no es presentaria si juga el Barça)? I en quin estat es veuria que un partit majoritari critiqui l’acció diplomàtica del Govern a l’exterior (com sovint fa CiU), o què el propi Govern limiti la seva acció exterior pel por al què diran (com amb la minsa assistència institucional catalana en l’enterrament de Vicenç Ferrer)? Critiquem a Madrid, però moltes vegades som els catalans els que som incapaços de decidir i avançar. Per què no està acabat el Quart Cinturó? Per què va haver de decidir Madrid sobre el trasvassament i la MAT? No es tracta de portar-ho a l’extrem de Francesc de Carreras, que afirma que és millor que l’estat no traspassi la gestió de l’aeroport del Prat a la Generalitat, però sí d’acceptar que la qualitat dels nostres gestors públics, amb honroses excepcions, deixen molt que desitjar.
Un teòric estat català, suposo, atrauria més talent a la política i al Govern. Ara, qui vol fer política d’estat, o juga la lliga espanyola (dissimulant l’accent català) o és dedica a una altra cosa. Dit això, no ho podem deixar a l’atzar i arriscar-nos a ser una República Bananera: ens hi juguem massa, i no hi haurà marxa enrere. Per això hem de posar les bases des de ja per assegurar que els nostres representants públics són els més preparats, honestos i compromesos amb el poble, i que quan ens fallen, apart de maleir-los, els podem fer fora. Per això cal llistes obertes, al Parlament i als ajuntaments, de forma que puguem triar directament al candidat que més ens agrada, i els podem demanar explicacions si no ho fan bé. A qui ens hem de queixar per la no admissió a tràmit de l’ILP sobre el referèndum d’autodeterminació? I si sabem a qui queixar-nos, que farà el nostre diputat? Uns defensaran la votació, altres potser ens donaran la raó, però no podran fer res: que surtin elegits no depèn dels seus electors, sinó d’una posició en una llista electoral que està en funció de l’aparell del seu partit.
Llistes obertes: elecció directa d’alcalde i els diputats a doble volta, amb primàries obertes als militants i simpatitzants dels partits. Oficines d’atenció als electors de diputats i alcaldes, amb assemblees obertes als seus votants. Transparència sobre les seves despeses, que paguem entre tots. I regeneració política. I més. Perquè el somni d’un estat no és només per tenir un estat propi, sinó també per tenir un estat millor, exemplar, insuperable, un model d’estat que ha de ser un gran estímul per aconseguir la independència. I de fet, per aconseguir aquest estat, cal una regeneració política prèvia: sense els més preparats i honestos al capdavant, i amb mecanismes per assegurar que no es “distreuen”, no tirarem endavant.
Salvador Cardús deia ja fa un temps “en lloc d’haver reformat l’Estatut, que ha portat tanta frustració, n’hi hauria hagut prou fent una llei electoral per tal de regenerar i enfortir la política catalana“. Jo penso que valia la pena intentar l’Estatut, però l’emergència, abans i sobretot ara, és una nova llei electoral i regenerar la política catalana (altres en diuen dinamitar-la). Aspirem a un estat, no a una república bananera. I per cert, si hem de seguir sent sempre una simple autonomia, doncs també.
