L’opció prèvia, l’alternativa que no inclou aquest títol, és que no sigui. Pels missatges —clars i directes— que va llençant el govern de l’estat, sembla que l’opció més provable és que no s’aprovi el pacte fiscal. Precisament per això, si fortuïtament s’aprovés seria altament sospitós i, en qualsevol cas, altament improbable que conservés les directrius que convenen als catalans (voldrà l’estat prescindir de 16 milions d’euros anuals en les circumstàncies en què estem?). Per tant, sembla que el pacte fiscal és una eina —ja descafeïnada i maquillada amb un canvi de nom previ— que sembla morta o inútil abans de néixer.
Però, i si, ai las!, s’aprovés, com seria?
La primera trampa que hem sentit de la boca de Duran i Lleida és que el pacte fiscal ha de servir per a reduir el dèficit fiscal; atenció, el matís és important, no per eliminar-ho. Per tant, la mateixa CiU preveu baixar d’un 8 a un 4% de dèficit fiscal, o el que és el mateix, conservar l’espoli fiscal a la meitat. Evidentment, seria una millora financera, però, ‘no és això, companys, no és això’…com deia el poeta.
La segona por es deriva d’aquesta primera idea. CiU és perfectament capaç d’acceptar qualsevol proposta que millori una mica la situació actual i apel·larà llavors a les circumstàncies i el context actual. És el seu modus operandi: és un partit poruc, conservador, i no preveu ni albira un escenari xocant o de canvi brusc. Seria un peix al cove financer, encobert, si voleu. I és que, si ens fixem, ara parlen de no rebaixar les condicions bàsiques (la caixa, la clau de la caixa, bilateralitat, hisenda pròpia, etc.), però aquestes ja són unes condicions de mínims que, després, s’hauran de negociar a Madrid. Negociar vol dir rebaixar.
Si el govern de l’estat fos intel·ligent, optaria per aquesta tercera via: negociació, estira i arronsa, i aprovació d’un model quasi intacte respecte allò que demana Catalunya. I, tal com ens ha ensenyat l’experiència política d’aquests darrers anys, immediatament després, l’endemà, llei al Constitucional o, encara millor, noves lleis que condicionin i alterin el pacte anterior. Està claríssim que l’estat no permetrà que Catalunya tingui poder econòmic i poder de decisió —es veu en com actua ara, per exemple, i per la concepció que té de la seva estructura: una i disset— i, per tant, si aprova res que li atorgui aquests poders a Catalunya, seguidament aprovarà altres requisits, normatives, lleis o el que sigui que limiti i condicioni els anteriors. I si no ho fa, ho podria fer en qualsevol moment.
Un exemple il·lustratiu. Suposem que ja tenim la caixa i la clau de la caixa. Però en breu l’estat força —a través de pressions en la comissió bilateral pertinent— una quota de solidaritat excessivament elevada i redueix al màxim —o totalment— les inversions i subvencions que ha de fer l’administració central a Catalunya. Resultat: seguim mantenint el mateix dèficit. O elimina les ajudes directes als ajuntaments i fa una llei dient que les ha d’atorgar totes la Generalitat. O fixa unes condicions inassolibles per legislar i decidir sobre ‘la clau de la caixa’. O qualsevol altra excusa… (I el que és pitjor: tota aquesta comèdia la pot haver pactat abans CiU per arribar victoriosa a unes eleccions).
Tornem al començament. El més probable és que el pacte fiscal no sigui o, si ho és, que sigui tan descafeïnat que a la pràctica no és. L’important, doncs, no és com serà el pacte fiscal, sinó el pla B, sobretot el de la societat.
