Ciutats refugi i país refugi

Els dies, les setmanes i els mesos van passant i la crisi de l’arribada de refugiats a Europa continua estancada o amb pitjors pronòstics de solució. I sobretot pel patiment dels milers i milers de persones que entren i recorren el continent saltant fronteres i enfrontant la mort, el fred i els perills de les màfies o dels militars i policies del FRONTEX.
La solució que ha aprovat el Consell Europeu per ‘gestionar’ l’arribada de centenars de milers de persones que fugen de la guerra, de la misèria i d’altres tipus de persecucions és triple:
1. Evitar que trepitgin sòl europeu amb l’augment de les operacions de control de les fronteres exteriors amb la participació militar de l’OTAN.
2. Acordar l’expulsió a Turquia d’aquells que to i així puguin arribar a les illes gregues jugant-se la vida a les costes de la Mediterrània.
3. Bloquejar la ruta dels Balcans cap al nord d’Europa per on el 2015 hi van passar prop d’un milió de persones.
 
Davant d’això cal reconèixer i recolzar la recent Declaració del món local català en contra de l’acord entre la Unió Europea i l’estat de Turquia que vulnera la legislació internacional que protegeix les persones refugiades i posa en joc els drets humans.
 
‘Seguretat’ contra els drets humans i la solidaritat
 
En el document difós pel Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, que agrupa centenars de municipis de tot el país, es diu que un cop més veiem com la Unió Europea parteix d’una premissa falsa: blindar les fronteres d’Europa acabarà amb la crisi humanitària a la Mediterrània. Però la  realitat és ineluctable perquè traslladar les persones refugiades i migrants a un tercer estat, com Turquia, no és en absolut acabar amb la crisi humanitària sinó expulsar-los del territori comunitari, i prioritzar les operacions de control i seguretat en lloc de les de salvament a les aigües frontereres.
Si volem acabar amb el tràfic d’éssers humans, i amb les morts a la Mediterrània, cal voluntat política garantint vies segures i legals: visats humanitaris, possibilitat de sol·licitar l’asil en ambaixades i consolats europeus en els països d’origen i trànsit, etc.
 
El món local és llavors dels primers qui dóna resposta davant d’una Europa incapaç de fer una acció adequada garantint les condicions dignes a totes les persones dins del territori propi comunitari, com veiem a Calais, a Ceuta i Melilla, a Dukerque, Lampedusa, Lesbos o Idomeni. Algú ha de començar a dir prou i qui comença és la societat civil organitzada i la ciutadania indignada per aquesta vergonya europea.
 
’Les mesures adoptades són un despropòsit, una mostra més del paper vergonyós que tenen els estats i les institucions europees des de l’inici de la crisi.’, com manifesta el comunicat de la plataforma Stop Mare Mortum.
 
La resposta dels municipis catalans que han anunciat el seu oferiment a acollir refugiats com a expressat l’Associació Catalana de Municipis (ACM) és un punt de partença que referma, un cop més, el paper fonamental de les ciutats i de la ciutadania