“Això del català està bé, però no és una prioritat, i menys ara”. O dit d’una forma diferent i referit a la nova llei del cinema que vol assegurar que el 50% de les pel•lícules estiguin doblades al català: “Es una iniciativa inoportuna. Hoy las prioridades de Catalunya, y lo dice alguien como yo, no pasan por gastar recursos públicos en esto en lugar de las políticas para hacer frente a la crisis. El tema del cine en catalán no lo arreglaremos sólo por ley y ahora no es la prioridad”.
Endevina qui ho ha dit: Albert Rivera? No! Qui? Felip Puig! (Si no t’ho creus llegeix tu mateix l’entrevista que li van fer, on també queda molt clar que CiU no aspira a la independència, sinó a un model confederal – algú li pot explicar que això a Espanya és impossible?). Gràcies, Felip Puig, per ajudar i donar arguments als que defensem un gran pacte CiU-ERC que permeti avançar cap el dret a decidir.
Això de CiU és el que és, ni més ni menys. La Casa Gran obria punts d’esperança, més per la gent que s’hi afegia que pel que defensaven: López Tena, Tremosa, Gabancho… També era interessant el penúltim gran discurs de Mas, on apostava pel dret a decidir. Ara, marxa enrere: el darrer discurs de Mas va sobre la crisi econòmica obviant el dret a decidir (gran contradicció, sense eines d’estat no podem fer front a la crisi), Tremosa fa equilibris per no semblar massa sobiranista… i Felip Puig, sobiranista (?) destacat de CiU, assumeix el discurs que, durant la crisi, hem d’aparcar qüestions nacionals, com normalitzar la llengua. Per mi és la trampa de la Casa Gran, que és pujolisme en estat pur: CiU serà el que cadascú vol que sigui, de forma que tothom se senti còmode i, si tornen a manar, anar fent. I és autogol, assumint el discurs que cal oblidar temes nacionals per concentrar-nos en la gestió (per cert, hi ha algú al Parlament que defensi el contrari?).
Vist el panorama no m’agafa una depressió perquè no tinc temps per anar al psicòleg, però pinten bastos. Fixem-nos en els escenaris que surten de la darrera enquesta d’El Periódico (apart de la interessant dada que dóna un 6% de vot en blanc, símptoma de que molta gent se sent orfe d’un projecte polític):
1) El tripartit podria sumar (només els falta un diputat). I, si tornen a sumar, pactaran segur. Revisem hemeroteques i revisem què deia Esquerra abans de les darreres eleccions: “Fool me once, shame on you; fool me twice shame on me; fool me three times gilipolles” (si m’enganyes una vegada la culpa és teva; si m’enganyes dos la culpa és meva; si m’enganyes tres sóc gilipolles). En tot cas, seria una gran notícia pels que pensen que s’està construint un estat propi des del Govern (i que suposo que prepararien durant la legislatura el referèndum del 2014), i una pèssima notícia pels que pensem que cada vegada som més regió espanyola i menys nació catalana (problemes de gestió apart)
2) Si CiU aconsegueix que el tripartit no sumi, tindria diferents opcions de pacte, incloent un pacte amb el PSC-PSOE (amb reciprocitat a Madrid), amb el PP i amb Esquerra. En aquest context difícilment CiU pactaria amb Esquerra i, si ho fes, difícilment aniria en la direcció d’avançar cap el dret a decidir. És a dir, en el millor dels casos tindríem pacte de les forces d’obediència catalana, però un pacte totalment insuficient. És a dir, més regionalisme. Potser amb un altre accent i valors (que no és poc), però més regionalisme, és a dir, més espoli i assimilació.
Hi ha un tercer escenari, potser, que seria un pacte CiU-ERC per trencar l’status quo, per avançar cap el dret a decidir. Vist el panorama, ho té tot en contra: Esquerra només podria condicionar a CiU per avançar cap el dret a decidir si tingués la clau (!) per decidir la majoria del Govern, però si pot decidir triarà PSC-PSOE, i si no pot decidir, CiU no triarà ERC a menys que sigui amb un pacte de mínims-mínims. Què hem de fer els militants i simpatitzants de CiU i ERC que volem aquest escenari? Com podem evitar que es repeteixi la paradoxa que en les properes eleccions l’opció preferida de CiU i ERC no sigui el PSC-PSOE?
Per mi aquesta ha de ser la gran prioritat del proper any i mig: treballar per a què l’agenda política del 2010 passi per l’exercici del dret a decidir. A dia d’avui les dues opcions més probables són dolentes (i que cadascú triï quina és la pitjor), ja que tot el que no sigui avançar cap a la plena sobirania és continuar amb la progressiva decadència econòmica (espoli fiscal) i desaparició com a nació. La prioritat pel 2010: que el Govern de la Generalitat iniciï el procés cap a l’exercici del dret a decidir.
