Diumenge, 19 de setembre de 2021 - Edició 1151
La República

Certament indignant

Dissabte passat un amic em va arrossegar fins a l’acampada dels indignats de la plaça de Catalunya de Barcelona. Vaig posar l’escànner en marxa i novament em reitero en el […]

David de Montserrat
David de Montserrat 27/05/2011

Dissabte passat un amic em va arrossegar fins a l’acampada dels indignats de la plaça de Catalunya de Barcelona. Vaig posar l’escànner en marxa i novament em reitero en el festival flowerpower i no em crec massa això de la transversalitat de les mobilitzacions. La transversalitat eren els centenars de milers el 10 de juliol de 2010 al Passeig de Gràcia demanant la independència d’aquest país. En el moment que hi vaig ser dissabte, com deia, es va aprovar fer un “hort mòbil” [sic] i més o menys em va quedar la mateixa cara que a Miquel Iceta la darrera nit electoral. Dir, de passada, que hi havia molt de ciutadà que anava a veure l’ambient com podia haver anat a passar la tarda al Tibidabo. De fet vaig veure gent amb bosses que venien de compres a cremar la targeta de crèdit. Sí, sí, la de crèdit i no la de dèbit. I així anem.

 

Sóc molt conscient que aquest article pot ser injust perquè les situacions personals resultants de la crisi i els motius que les generen són molt polièdriques. M’excuso d’entrada, doncs. Però no per això cal deixar de dir moltes veritats. No discutim més sobre les culpes del sistema financer, que les té. No discutim més sobre la incompetència política, que hi és, pel boc gros i arreu. Parlem de nosaltres. Dels ciutadans.

 

Si hem arribat a la crisi en la qual estem immersos també ha estat per culpa de molts ciutadans. I és especialment oportú dir-ho aquí, a Catalunya. Perquè en la nostra gestió econòmica personal hem oblidat massa ràpid que quan les coses es fan a la catalana, les èpoques de vaques magres són de més bon passar. A la catalana vol dir ser conscient de la necessitat del racó, del coixí, quan totes te ponen. A la catalana vol dir no estirar més el braç que la màniga. A la catalana vol dir pagar al comptat gairebé sempre. Primer estalvia, després compra. Pensa en els teus avis i fins i tot en els teus pares.

 

Històries reals com les que explicaré a continuació són el paradigma de l’estupidesa. En primer lloc la responsabilitat és teva. Ets tu qui compra a crèdit i ets tu qui vas a hipotecar-te. Ets tu qui pren la decisió de compra. Tothom et vol seduir perquè gastis però ningú t’extorqueix ni et força.

 

Si decideixes anar a Vietnam de vacances i per això demanes un crèdit perquè competeixes socialment amb el teu entorn i no fas turisme interior en un càmping la culpa no és dels bancs, ni dels polítics. Si et compres una tele de plasma de 42 polzades amb Play Station i Home Cinema a crèdit i no fas com el veí que se’n compra una de 20 de les d’abans que li costa 10 vegades menys, tot i que potser té el doble de poder adquisitiu que tu, els responsable únic ets tu.

 

Si quan anaves al concessionari et varen dir que amb la quota que estaves disposat a pagar t’hi entrava un BMV perquè els interessos eren baixos en comptes d’un utilitari que gastava la meitat i les despeses derivades del qual eren més a l’abast i, és clar, el dimoni ego va vèncer l’angelet del seny, la culpa és només teva.

 

Si en comptes de pagar un lloguer de 700 € tu i la teva xicota us vàreu emmerdar amb una hipoteca de gairebé 2.000 € per viure en el niuet i ara un o tots dos esteu a l’atur, la culpa no és del sistema. És tota vostra. Tu tenies l’encenedor en una mà i la teva xicota hi va acostar la metxa.

 

Tot això no ho explica tot, però sí una bona part. Si vols recuperar el temps i els diners no vagis a acampar la plaça Catalunya a insultar la intel·ligència perduda d’aquest país perquè a la primera de canvi – com vaig comprovar jo mateix – et fan parlar en castellà “y así nos entendemos todos”. I a la plaça Catalunya ningú accepta la màxima expressió de la Democràcia Real Ja! com és el dret d’autodeterminació perquè et diuen que ara hem de tractar els temes que ens uneixen i no els que ens separen. Curiosament el mateix que diu sempre el president Artur Mas. Quines coses que té la vida també.
 

Em jugo 22.000 milions d’euros anuals que ara em guarden uns senyors de Madrid que es foten un panxot de riure cada vegada que passen per la Plaza del Sol, que si lluites per la independència d’aquest país tornaràs a tenir feina, viatjaràs a Vietnam amb orgull amb un nou passaport sense deure res a ningú i tu i la teva estimada tindreu un niu d’amor sense l’espantall del desnonament. I no et caldrà cotxe perquè podràs anar amb tren a tot arreu.

Tu decideixes si et quedes mirant els enciams de l’hort dels indignats o exigeixes allò que Espanya et roba i que resoldria molts dels teus problemes. I si després de tot això resulta que els polítics van fent la viu-viu seré el primer de dormir al ras amb tu per canviar el sistema.

I si aquest article no et convenç llegeix aquest de Germà Bel – i que molts temerosos de la independència tant del Govern actual com del món empresarial també haurien de repassar – i aquest de Santiago Niño Becerra i te n’adonaràs que a la plaça de Catalunya només has d’anar-hi a donar veces als coloms mirant que no embrutin l’estàtua del president Macià com fan els indignats.