Ahir per la tarda, vaig assistir a un seminari on els seus ponents eren en Jaume Sobrequés i en Jordi Sauret. El Sr Sobrequés patia una lleugera afecció vocal, que va provocar que el seu parlament s’escurces més del previst. Va fer un repàs d’uns 45 minuts, de l’estructura social de Catalunya des de el segle XI fins ben entrada la revolució industrial – principalment, en els sectors tèxtils i metal·lúrgics.
Sempre la seva explicació va ser en clau catalana, encara que en certs moments va tindre’n que anar-se’n cap a les espanyes per entendre’n – que, a pesar del que diguin -, sense el tret diferencial català, espanya no seria la espanya que coneixem. Els processos feudals catalans en contra dels latifundis espanyols, les diverses burgesies segons sectors de producció i l’aparició del anarco-sindicalisme. Tot s’aturà, abans d’entrar en la guerra civil i posterior dictadura. Vaig trobar a faltar-hi més informació.
Però, com que era un seminari d’introducció a l’estructura social de Catalunya, he de pensar que hi hauran noves edicions, que complementarien aquest inici tant prometedor. Com a devorador de llibres, i si son històrics més encara, el parlament d’en Sr Sobrequés no hem va descobrir, res de nou. Va ser una classe històrica magistral per a universitaris o neòfits; hem vaig sentir rejovenir de nou.
El segon parlament a carreg d’en Sr Sauret, va ser el més dinàmic i ben dirigit – tot sigui, per les generacions 2.0 – També, cal dir que semblava més una reunió d’empresa pel seu posat i evolució, però reconec la vàlua de l’empresa Feedback i la seva tasca demoscopica, més professional i matitzada que les obertes – directes – del C.E.O o del C.I.S.
En definitiva, una bona experiència en unes dues hores i mitja, que justificà que Catalunya sempre ha estat capdavantera dels moviments i de l’evolució socio-política a les espanyes, però molt més dins de la nostre nació sobirana. I al mateix temps, que la gent no va votar per un pacte fiscal, sinó per una gestió de professionalitat i seriositat dels maldestres tripartits anteriors, amb un sentiment nacional ben arrelat, enfront el nacionalisme caspós i ranci d’espanya. Com diria al llarg del seu parlament en Sr Sobrequés: Poca Broma!
Això si, hem va sorprendre’n la presència que va emmudir breument la sala – entre els assistents -, que va provocar lleus murmuris en la figura d’Anna Arqué. Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions. Jo ho he fet, però ho deixaré per un altre article.
