Els membres de la Comissió de Nous Parlants de la Plataforma per la Llengua portem al voltant d’un mes treballant en el contingut d’una guia adreçada a aquelles persones que tenen tots les habilitats i els recursos necessaris per poder parlar català però que encara no s’han decidit a donar aquest pas i a aquells que tot just hi estan començant.
En les reunions de treball hem estat capaços de descriure el procés pel qual passa tota persona des que no parla català fins que el té completament integrat en la seva vida quotidiana. Hem definit sis fases i a la fase final l’hem anomenada “adopció relaxada” en oposició a la fase anterior que seria l’”adopció estressada”.
Les diferències entre el nou catalanoparlant relaxat i l’estressat són nombroses. El catalanoparlant estressat és aquell que ja ha adoptat el català com a llengua d’ús habitual en els àmbits públics però que encara sent estranyesa o incomoditat davant certes situacions. Per exemple, la majoria de nosaltres hem comentat nombroses vegades l’estranyament que sentim quan alguna persona ens ha fet algun comentari del tipus “Et mereixes un monument” o “Persones com tu és el que necessita Catalunya”, simplement pel fet d’haver adoptat una llengua que és la pròpia del territori on vivim. Evidentment, aquests comentaris són elogis i així s’han de prendre, però també és cert que cap de nosaltres ens sentim herois i heroïnes per haver fet el que qualsevol persona faria en anar a viure a un país on es parla una altra llengua que no és la seva d’origen.
Molt més punyent és el típic elogi d’aquells que diuen “Per no ser d’aquí, parles molt bé el català” o “No se’t nota gens que ets de fora”. Aquests comentaris sí que són més punyents ja que, en el fons, no són cap elogi, sinó que l’únic que estan remarcant és que per molt que t’integris en la societat catalana, fins i tot fent el català la teva llengua de comunicació social habitual, continues sent de fora, continues sent dels altres.
Igualment de complicada és la situació que es produeix quan som només nosaltres els únics que en determinats contextos mantenim el català per comunicar-nos. Tots no hem deixat de pensar en alguna ocasió que si els catalanoparlants d’origen no “fan la seva feina” per què l’hem de fer nosaltres.
El pas de ser un nou catalanoparlant estressat a un nou catalanoparlant relaxat comporta haver resolt aquestes i d’altres situacions. El resultat de tot un llarg procés d’adopció de la llengua no pot ser altre que viure tenint present que no hem adoptat el català perquè sigui de ningú, sinó perquè també és la nostra llengua i que, en tot cas, si es produeixen aquests tipus de situacions és perquè vivim en un context de conflicte lingüístic, no perquè nosaltres tinguem cap problema amb la nostra llengua d’adopció. Al cap i a la fi, hem esdevingut catalanoparlants relaxats i desacomplexats.
Carmen Pérez
Plataforma per la Llengua
