Inevitablement, els mitjans, internet, els opinadors parlen aquests dies del Barça. Inevitablement? Sembla realment un acte massa reflex i massa, com diríem, ‘borrego’. El cas és que, mèrits esportius a part, no deixa de ser un cas curiós d’adoració col·lectiva d’uns mercenaris que treballen per a un ent privat, i molt ben pagats, per cert. I és que és això, únicament: un mèrit esportiu. Si un extraterrestre observés amb imparcialitat la mobilització social que han generat onze assalariats darrera d’una pilota, conclouria que les celebracions, les eufòries, les manifestacions massives no tenen cap mena de lògica. No ens enganyem, m’agrada el futbol.
M’agrada veure un bon partit. Cal separar-ho, però, de la influència i la magnitud que tindrà això, un bon partit, en les nostres vides. Malgrat que els mitjans es paralitzin o es copiïn mútuament i sistemàtica en blaugrana, el finançament seguirà sense arribar; l’atur segueix creixent i els empresaris encara demanen, potser més insistentment, l’acomiadament lliure; Espanya ens segueix enganyant tan com pot en l’aplicació de les normatives europees i només mira pel benefici de les comunitats que, això, no són (i no volen ser) res més que comunitats. El gol de Messi, fantàstic, però no altera ni una coma de la situació actual.
Sorpèn i desespera que grans col·lectius, que unes hores abans ni es coneixien, s’organitzen en pancartes, vestimenta, localitzacions per animar els jugadors. En canvi, per les mobilitzacions socials on sí que podrien reclamar drets o beneficis per a les classes treballadores la implicació és sempre la dels mateixos. Potser no és una dicotomia: potser alguns dels que es mouen amb el Barça, també ho fan per altres causes. Però segur que no amb tanta força. És un símptoma de la societat actual: gaudir, sí; compromís, no.
Aquesta mobilització mostra que tenim ganes de deixar-nos anar, d’expressar-nos i sobretot d’identificar-nos amb algun ideal (ideal, jugar a pilota?) guanyador. Ens volem agrupar. Cal preguntar-se, doncs, perquè el sobiranisme o el dret de decidir no mobilitza amb la mateixa intensitat els ciutadans. No valorem la justícia, de la causa, ni si és correcte. Em fa la impressió que tan sols es jutja, en aquest tipus de manifestacions, el cavall guanyador, el fet de generar endorfines sentint-nos part d’alguna cosa que guanya. Això, però, és totalment improductiu. Mireu demà la nòmina, mireu les places d’escoles bressols municipals, mireu la quantitat assignada per a l’atenció a la gent gran, a veure si han augmentat després del triplet.
