Dimecres, 16 de juny de 2021 - Edició 1056
La República

Assemblees i Manifestacions

Estem immersos en el país de veure qui té el baix ventre –sota cintura– més gros de tots. Aquest cap de setmana, s’ha realitzat una Assemblea d’un partit sobiranista de […]

Ferran Latorre
Ferran Latorre 20/02/2012

Estem immersos en el país de veure qui té el baix ventre –sota cintura– més gros de tots. Aquest cap de setmana, s’ha realitzat una Assemblea d’un partit sobiranista de caire parlamentari. La senyora Dolors Camats, va estar-hi present a l’acte a forma de suport. El fet, és que no fa gaires mesos enrere va titllar els organitzadors com a frikis i d’altres minúcies sense importància. Coses de la política extraterrestre catalana.

És ben cert que tenen certs punts en comú en la ideologia de base, però no d’objectiu. Els organitzadors han criticat que a l’acte no estigués present algun membre de CIU o de ERC, com si Reagrupament no existís en el mapa social del sobiranisme català, també cal dir-ho. No han fet cap menció cap a la associació.

Allò del pal de paller del independentisme, a hores d’ara, és una utopia per molt pit i cuixa que s’ensenyi davant dels teus fidels congregats. El salvapatriarisme, és un càncer que l’hem d’eradicar de la política i de dins dels moviments socials.

Al mateix temps, CC.OO i UGT varen congregar uns 400.000 ciutadans en la primera gran manifestació en contra a la reforma actual del treball del Govern d’en Mariano Rajoy. Van anar-hi representants del PSC, IC-V (estan –o volen estar– a tots llocs alhora) i ERC. CIU, és ben normal que no hi estiguessin presents. Segurament en sortirien ben escaldats. ERC, va donar el seu suport dies abans i la seva mà estesa als sindicats, com també van prometre els organitzadors de la Assemblea de cap de setmana. Deu ser, perquè ara no toca.

Dir-ho i sortir als mitjans és l’única opció que contemplen. Després ens diran que aquesta reforma és culpa d’Espanya –ningú ho nega– i que els seus avaladors són els convergents –ningú ho nega– i, que amb la independència que ells defensen amb la seva respectiva transició nacional –ells, al capdavant de l’operació-, és l’única sortida possible. No els hi negaré la seva part de raó.

Però, que no em vinguin amb romanços. No hi eren. Ni ells ens portaran al Valhalla o Terra Promesa, ni els Sindicats estan defensant els drets dels treballadors. Uns esperen no desaparèixer del mapa polític i els altres solament volen ajudar als seus amics sindicats.